Teatre valencià de postguerra fins als 70 i Manuel de Pedrolo

Evolució del teatre de postguerra fins als 70

Va ser una època difícil pel desprestigi del valencià. El públic preferia obres d'evasió, un gènere que podia haver representat el punt de partida de la recuperació del teatre valencià, però per la falta de públic i la censura que va portar a la desaparició de companyies i teatres, molts es convertiren en cinemes, la qual cosa va llevar el públic dels teatres.

Cap al final dels 50 hi hagué un intent de renovació del teatre valencià amb ajudes del Teatre Club, l'Aula Ausiàs March i el Teatre Estudi de Lo Rat Penat, on estaven informats sobre l'evolució del teatre europeu.

València no va saber adaptar-se; només autors de la «generació perduda», amb un tall generacional, mostraren la voluntat de modernització i d'atraure un públic nou.

Però durant els 60 es va pronunciar una crisi i els joves foren forçats a emigrar a Madrid. Nous escriptors van impulsar la renovació de l'espectacle teatral amb el teatre independent, que tenia com a objectius:

• La superació del passat.
• La creació d'obres modernes i crítiques per a un públic jove.
• L'ús d'una llengua normalitzada sense vulgarismes ni castellanismes.
• La formació dels actors.

Característiques del teatre independent dels 70

Les característiques principals foren:

• La innovació superant la censura franquista.
• El teatre no convencional.
• La representació de cançons, balls, etc.
• La denúncia dels abusos del poder i la reafirmació en la utilització del valencià.

L'obra teatral de Manuel de Pedrolo

Situem a Manuel de Pedrolo a la segona meitat dels 50 amb una etapa central, intensa i sòlida. En este període planteja una visió rigorosa i complexa sobre l'existència humana i es fa preguntes inquietants i permanents sobre interrogants absurds. Així, s'interroga sobre la solidaritat, el conformisme davant la realitat, l'afany de revolta i la recerca del coneixement, la incomunicació, la mort i la transcendència (Els hereus de la cadira, 1954).

Els personatges habiten un món tancat que els separa de l'exterior. Així, es troben empresonats: els més decidits lluiten, però altres admeten i s'acostumen per por a l'exterior. Escènicament es presenten situacions angoixants, tancades, en què els personatges es troben sotmesos a accions rutinàries i inútils (Cruma, 1950).

Temàtica i estil

Preocupat per la condició en un sentit transcendent, però compromés amb un país, Pedrolo hereta la temàtica existencial i se serveix de l'absurd.

El teatre de Pedrolo és pessimista i planteja una transposició de la realitat per mitjà d'uns trets representatius que la sintetitzen. Els personatges viuen abocats al món interior, que tracten d'explicar, i viuen presoners d'un present mentre intenten aclarir el seu origen.