Salvador Espriu i l'evolució de la poesia catalana

Salvador Espriu: trajectòria i univers poètic

Salvador Espriu és possiblement l’autor més internacional de la nostra literatura, ja que les seues obres han sigut traduïdes a moltes llengües. La seua producció poètica es desenvolupa després de la guerra i es caracteritza per una mescla d’intel·lectualisme i de descriptivisme. A més, la seua obra ha estat influïda per les lectures mitològiques i per la Bíblia. La tradició i el mite li aprofiten a Espriu per a expressar les seues inquietuds i sentiments.

Els seus sis primers poemaris tracten de manera obsessiva el tema de la mort, de vegades amb un to melangiós i d’altres satíricament o sarcàsticament. Hi abunden les meditacions i els interrogants sense resposta possible: la vida de l’ésser humà (el laberint) acaba amb una fi grotesca, la mort, el no-res; l’única vida veritable és la de les persones sobre la terra.

El seu punt de màxim reconeixement va ser pel llibre La pell de brau (1960). Es tractava d’un poemari de caire social i de compromís polític en què, tot i continuar tractant el tema de la mort, analitza la Guerra Civil Espanyola amb la conclusió que ens hem de reconciliar.

La poesia catalana de la dècada dels vuitanta

La poesia catalana de la dècada dels vuitanta va estar marcada per la pèrdua progressiva dels grans mestres de la postguerra com Espriu o Vinyoli. Es va continuar cultivant una poesia relacionada amb les avantguardes històriques amb referents com Joan Brossa i la seua obra Poesia rasa. Probablement, però, la línia estètica predominant en la poesia catalana de les dues últimes dècades del segle XX siga el realisme líric, on la influència de la poesia de Vinyoli ha estat decisiva.

Figures clau i noves tendències

Al llarg de la dècada dels huitanta van aconseguir la maduresa artística poetes com:

• Pere Gimferrer
• Feliu Formosa
• Francesc Parcerisas
• Narcís Comadira, el qual ha tendit, a través d’un rigor mètric i lingüístic progressiu, envers les formes clàssiques, la contemplació, la reflexió i la ironia.

A partir de la dècada dels vuitanta també s’ha donat a conèixer una sèrie de poetes que han defensat un cert barroquisme vital i plantejaments volgudament heterodoxos. Dins d'aquest context, la poesia d’Enric Casasses ha adquirit una actualitat creixent: la seua obra, qualificada de psicodèlica, populista i romàntica, s’ha convertit, durant la segona meitat dels noranta, en un referent inexcusable.