Poesia Catalana Contemporània: Espriu, Estellés i Tendències Actuals

Característiques Bàsiques de la Poesia Actual

Durant els anys 80 es desenvolupà el procés de democratització social a partir de les primeres eleccions democràtiques de 1977. Aquest procés tingué una sèrie de fites polítiques que fonamentaren les bases de la societat actual.

La Dècada dels 80 i la Poesia de l'Experiència

Quant a la poesia, durant els anys 80 aparegueren un gran nombre d'escriptors i noves estètiques, i es consolidà la tendència del decenni anterior sobre la preferència pels temes que afecten l'individu i no tant la col·lectivitat. L'individu s'explica des de l'experiència personal, des de l'anècdota, des de la dada biogràfica o vivencial. És el que s'anomena poesia de l'experiència. Hi és característica l'exhibició del jo poètic, la investigació de les emocions i de la quotidianitat, amb una actitud que no és rebel ni traumàtica, sinó que conté dosis d'ironia. La ciutat és descrita en els aspectes més ombrívols (carrers, aparcaments, bars...), i és freqüent el joc entre la realitat i la fantasia.

Els Anys 90 i les Noves Antologies

Durant els anys 90 triomfà l'estètica de l'experiència, considerada per alguns crítics simplificadora i autosatisfeta. El realisme líric d'aquests poetes marcà una tendència que evolucionà cap a un realisme sentimental i tou que alguns crítics expliquen en el context de la societat de l'espectacle.

Dels anys 80 ençà s'han publicat una gran quantitat d'antologies de poesia que han anat recollint les noves propostes poètiques: Brossa Nova, L'espai del vers jove, etc.

La Postmodernitat i el Nou Pensament

La diversitat de propostes poètiques és, d'altra banda, un signe del temps: allò que s'ha denominat la postmodernitat en el pensament i l'estètica del final del segle XX. Aquest terme ha sigut motiu de diverses polèmiques a partir de la seua formulació.

Una de les idees principals d'aquest corrent és l'afirmació de la mort dels ideals de la Il·lustració, que confiaven en la raó i en el progrés. Afirmen la fi de l'era modernista caracteritzada pel culte a la novetat i la fe absoluta en la ciència i el progrés històric. Aquest corrent interpreta com a postmodernes algunes característiques de la societat actual: la cultura de masses, el poder dels mitjans de comunicació, la mort de la veritat, la incertesa, la cultura del simulacre, el consum hedonista, etc. Així mateix s'han posat de relleu realitats que abans no es tenien en compte, com ara les minories ètniques i culturals, la consciència de la diversitat i la pluralitat, etc. L'aparició i l'ús d'Internet també s'insereix en aquest context, ja que produeix un efecte de multiplicació de les diferents realitats socials. La vigència de la postmodernitat és qüestionada, a hores d'ara, per molts crítics, que li retrauen la debilitat estètica i ideològica. La relació entre pensament i llenguatge també ha sigut qüestionada. S'ha posat en relleu el fet que el llenguatge ens obliga a pensar d'una manera determinada; el llenguatge recull determinades concepcions del món que han de ser sotmeses a revisió. Un exemple el tenim en l'actual crítica dels usos sexistes del llenguatge, o discriminatoris, que evidencien la marginació social que han patit històricament i pateixen encara la dona i altres grups marginats.

Autors Destacats de la Poesia Actual

• Pere Gimferrer: en la seua obra Els miralls investiga sobre les possibilitats de la llengua i reflexiona sobre el fet poètic.
• Maria-Mercè Marçal: excel·lent poetessa de fina sensibilitat. Publicà Llengua abolida.
• Jaume Pérez Montaner: manté algunes reminiscències realistes diluïdes en una intensa reflexió íntima. Cal destacar Adveniment de l'odi.
• Josep Piera: ha recollit el conjunt de l'obra poètica a Dictats d'amor.
• Manuel García Grau: les influències simbolistes i existencialistes l'han portat cap a una poètica de compromís social i de denúncia contra les desigualtats. Cal destacar l'obra Quadern d'estances.

Producció Poètica de Salvador Espriu

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985) estudià Dret, Història Antiga i Llengües Clàssiques. La guerra n'interrompé els estudis d'egiptologia i l'obra novel·lística en què començava a destacar. Acabat el litigi, fou un dels artífexs de la reconstrucció cultural des de la clandestinitat. Fins als anys seixanta, la seua obra no adquirí difusió més enllà de cercles molt reduïts.

Obra Literària d'Espriu

Abans de la guerra va publicar dues novel·les: El doctor Rip i Laia.

Acabada la guerra, se sent més inclinat per la poesia i el teatre. Cal destacar Antígona, on tracta l'horror de la Guerra Civil i denuncia la repressió injusta dels vencedors a partir de la recreació d'un mite clàssic.

Pel que fa a l'obra poètica, Espriu va evolucionar gradualment des de l'existencialisme dels anys 40 i 50 cap a una poesia més realista: a Cementiri de Sinera aquesta adquireix el valor simbòlic de la pàtria (Sinera és l'anagrama d'Arenys, poble on ell estiuejava).

El 1960 inicia el període realista amb La pell de brau; en aquesta obra el poeta demana que Espanya esdevinga un lloc de convivència, respecte i llibertat.

Característiques de la Poesia d'Espriu

La poesia d'Espriu és densa i hermètica, plena de símbols de procedència diversa. Llegir Espriu exigeix un bagatge cultural que permeta desxifrar tot el seu món mític. Vet ací algunes característiques:

• a) Els temes recurrents: són la mort d'éssers estimats, de la llengua i del país, tractada amb to elegíac, i el compromís del poeta amb el seu poble, per al qual demana respecte i tolerància.
• b) El to: predomina el pessimisme en contemplar l'enfonsament del seu món, que, de vegades, es veu atenuat per la ironia i la sàtira.
• c) La recreació mitològica: no és un recurs utilitzat per a evadir-se de la realitat, sinó per a satiritzar, denunciar i moralitzar.
• d) La simbologia: la mitologia ofereix un gran nombre de símbols: Esther, Antígona, el cec (Déu), Sepharad (Espanya), Sinera (la llibertat perduda), etc. Altres símbols són producte d'expressions repetides constantment i posades en relació amb algun significat abstracte, normalment relacionat amb la mort (pedra, marbre, pous, cisternes, etc.) o amb la llengua (mort, paraula, llavis, etc.).

Aportacions de Vicent Andrés Estellés

És el poeta més destacat que ha donat el País Valencià des del segle XV. Va nàixer a Burjassot el 1924 i va morir el 1993. Era fill d'una família de forners. Quan tenia dotze anys va esclatar la Guerra Civil; els horrors de la guerra, les privacions i la mort apareixen després en els seus versos. Amb la postguerra s'instaurarà la repressió: afusellaments, presons i intent de supressió de la cultura, la llengua i les tradicions de tot un poble. Estellés viurà la postguerra de manera més traumàtica que la guerra i la qualificarà com «un temps sinistre, tenebrós». En els seus poemaris trobem al·lusions constants, directes o indirectes, als sofriments imposats pel franquisme.

Obra Poètica d'Estellés

El seu gran poema de la postguerra és Llibre de meravelles, publicat als anys setanta a causa de la censura. Després d'estudiar periodisme a Madrid treballà pràcticament tota la seua vida al diari Las Provincias fins a l'any 1978, en què fou acomiadat. Casualment aquest mateix any rebia el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Durant les dècades dels cinquanta i seixanta publica quatre poemaris, entre els quals hi ha Ciutat a cau d'orella i Donzell amarg.

En les Horacianes retrata la vida valenciana dels anys setanta, barrejant València amb la Roma imperial i disfressant els seus enemics contemporanis de personatges de l’època. El Mural del País Valencià, editat de manera pòstuma el 1996, és un conjunt de poemaris dedicats a exalçar la geografia i la història dels pobles valencians. Té un caràcter èpic que mostra la influència del Canto general de Pablo Neruda, la gran epopeia de les terres americanes.

Temes Predominants

Destaquem el compromís cívic, esmentat en les obres anteriors, i la temàtica amorosa. L'amor és una constant, presentat en una gamma àmplia de sensacions que van des del sexe més cru i immediat fins als sentiments més espiritualitzats. Així, el famós poema Els amants, malgrat el seu lirisme, s'aparta expressament de la retòrica amorosa tradicional com la del noucentisme. El cos de la dona és font de metàfores, sovint relacionades amb els fenòmens de la natura. La sexualitat sovint s'expressa de manera molt directa, amb l'ús de mots propis del registre col·loquial.

El Llenguatge Poètic d'Estellés

La llengua poètica d'Estellés es construeix a partir de tres bases: la llengua dels nostres clàssics (especialment d'Ausiàs March), la literatura catalana del segle XX i la llengua del carrer (el català après a l'Horta, viscut des de la infantesa). Les característiques més destacables són:

1. Ús d'un llenguatge acostat a la parla quotidiana: aquesta és una de les grans fites de l'autor, haver estat capaç de construir un llenguatge poètic elaborat i vàlid artísticament, però alhora arrelat en el parlar quotidià del poble. Cal destacar l'ús d'un registre col·loquial amb la utilització de paraules com parir o pixum, i on abunden les expressions i frases fetes com «a pastar fang».
2. Ús de comparacions d'influència ausiasmarquiana: sovint relacionen una idea abstracta amb un objecte quotidià i banal. També destaquen les comparacions de caire eròtic que relacionen el cos femení amb la natura.
3. Ús d'una adjectivació característica: la qualificació doble, anteposada i postposada al substantiu, que provoca un ritme lent i ressalta el contingut abstracte, altisonant i culte d'aquests mots.
4. Recursos de repetició: repetició de mots i sintagmes, així com l'ús del polisíndeton mitjançant conjuncions de coordinació.
5. La paròdia: desenvolupada sobre la tradició clàssica o sobre la vida quotidiana al camp.
6. Composicions mètriques variades: des de llargues èglogues fins a poemes brevíssims.
7. El poema confessió: el poeta fa una crònica del seu propi passat i empra sovint la primera persona; sent que té un compromís cívic amb el seu poble i necessita comunicar-se.
8. El poema diàleg: el «jo» es desdobla en un «jo» i en un «tu», espai on es pot projectar també el mateix lector.