Literatura catalana als anys 70 i 80: poesia, teatre i Pedrolo

Caràcter de la poesia actual

CARÀCTER DE LA POESIA ACTUAL: La poesia en aquest període es caracteritza per la pèrdua dels grans mestres de la postguerra i l’aparició de noves generacions. La dècada dels 70 veu la consolidació i el reconeixement dels poetes més importants de la literatura catalana contemporània. En aquesta època no hi ha una estètica unitària sota la qual s’arrepleguen tots els autors d’aquesta etapa, però hi ha característiques generals:

• El rebuig de l’estètica realista dels poetes anteriors.
• La preocupació pel llenguatge.
• L’afany de cosmopolitisme.
• L’experimentació formal.
• La reflexió sobre la poesia com a tema del poema.

Durant els anys 80, els poetes elaboren una visió de la realitat des del «jo» i conceben la poesia com a expressió de la pròpia intimitat.

Als anys 90 abandonen la idea d’actuar com a memòria col·lectiva i tendeixen a l’autobiografia. Al marge d’altres consideracions, prevalgué la pretensió de l’obra ben feta. S’hi observa una tendència a poemes més breus i menys èmfasis.

Miquel Martí i Pol

MIQUEL MARTÍ I POL: Miquel Martí i Pol va patir als 19 anys una tuberculosi pulmonar que el va obligar a estar-se al llit una llarga temporada. Va aprofitar per llegir i va decidir dedicar-se a l’escriptura. L’any 1970 se li diagnosticà una esclerosi múltiple, per la qual cosa va continuar escrivint.

Els seus poemes reflecteixen totes les etapes del poeta: la reflexió metafísica, la poesia realista i compromesa, la malaltia i la seva superació, el compromís nacional, el pas del temps i el balanç de la vida.

La declaració de l’esclerosi va fer que el poeta es convertís en tema i protagonista transformat de les seves obres. L’última producció del poeta s’ha caracteritzat per pertànyer a una etapa vital marcada per l’arribada i l’assumpció de la vellesa, sempre amb escepticisme.

En conclusió, és el poeta més llegit i popular de les darreres dècades. El seu to popular el feia accessible a tots els públics sense perdre el favor de la crítica ni de les instàncies acadèmiques. La seva constant referència a la situació social i nacional catalana havia fet que molts dels seus poemes fossin referència per a polítics i cantants.

La renovació teatral

LA RENOVACIÓ TEATRAL: Amb la implantació del règim franquista es va fer encara més dramàtica la lenta recuperació i normalització de l’escenografia catalana.

Amb l’intent de recuperació teatral va haver-hi una sèrie d’obstacles, com la limitació a un sol escenari estable dedicat al teatre català professional. A València, a partir de 1946 es reprèn la llarga tradició del conegut «sainet». El model sainetístic del teatre valencià va quedant reduït al món rural i a les festes populars.

El 1955, es va crear l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, la qual va provocar la renovació teatral, fent un canvi de tipus argumental.

A València, els canvis socials de la dècada dels cinquanta anaven creant un públic més exigent que demanava un teatre que anés més enllà del sainet, i va ser el teatre en castellà el que va triomfar.

El veritable canvi del teatre català va procedir dels escriptors que feien literatura dramàtica. L’Escola d’Art Dramàtic d’Adrià Gual va introduir elements de renovació a la pràctica teatral, com el de Bertolt Brecht, que va crear el teatre èpic, on s’han de transmetre sensacions a través del gest (narrar) i el distanciament (l’espectador decideix).

Manuel de Pedrolo

MANUEL DE PEDROLO: Manuel de Pedrolo és un dels autors més prolífics de la nostra literatura contemporània. A partir de 1946 va començar a escriure amb regularitat. El 1954, va guanyar el premi Joanot Martorell per la seva novel·la Estrictament personal. Altres obres són: L’ús de la matèria, La sentència...

Coneixedor de tots els gèneres novel·lístics i amb un gran domini de la llengua, Pedrolo aplica al realisme base de la seva narrativa les aportacions tècniques renovadores de la novel·lística del segle XX.

L’obra dramàtica de Pedrolo ocupa un lloc destacat en el panorama teatral de postguerra; ho demostra la bona crítica que ha tingut i el fet que sigui un dels nostres dramaturgs més traduïts i citats.

Els personatges són essencialitzats, de vegades innominats i entre els quals falla la comunicació. Habiten un món tancat i reaccionen de dues maneres: alguns s’hi acostumen i accepten la situació i altres es rebel·len, però sembla que acaben fracassant. Sota la tècnica de l’absurd, hi ha una reflexió filosòfica sobre la llibertat i la condició de l’ésser humà.

En conclusió, podem reconèixer en l’obra de Manuel de Pedrolo la tasca d’un escriptor compromès en la defensa de la seva cultura.