Joan Alcover: Poetry, Language and Humanist Art in Catalan Literature

Obra

En l'època d'estudiant, fa poemes en català i en castellà que publica a Revista Balear, Museo Balear o El Isleño. També rebrà un premi en els Jocs Florals. Entre 1887 i 1901 escriurà poesia sobretot en castellà, de caràcter molt narratiu, amb un tipus de paisatge animat, humanitzat i identificat amb el poble. Destaquen els llibres Poesías (1887), editat després com a Nuevas Poesías (1892), Poemas y Armonías (1894) i Meteoros.

El 1899 dóna a conèixer el poema «Llengua pàtria» i es mostra una «conversió» al català. La mort de la dona i els fills l'empeny a cercar en la poesia l'expressió viva del dolor, i la llengua materna es convertirà en aquesta musa del sentiment que el pot guiar cap a la catarsi.

El poemari Cap al tard (1909) compta amb quatre seccions, tot i que també hi apareixen alguns poemes solts que en l'edició de 1921 sortiran sota l'epígraf de «Vària»:

1. «Cançons de la serra»: tracta de la relació del poeta amb la realitat exterior. Apareix un paisatge vivent i animat amb figures humanes; aquest paisatge és totalment idealitzat com un locus amoenus o simbolitza l'ànima col·lectiva.
2. «Elegies»: les desgràcies familiars són tractades a partir de la tragèdia i el dolor íntim i personal. S'evoca la infantesa com a paradís perdut i es defensa el record com a via d'escapament i perpetuació dels éssers estimats.
3. «Endreces»: es parla de la llengua i de personatges reconeguts.
4. «Juvenils»: són cinc composicions escrites en la joventut i inspirades en el romanticisme tardà.

Hi ha dos grans eixos en la seva poesia: la llengua i la dimensió social, per una banda, i la seva teoria poètica (l'actitud humanista) basada en la idea vitalista (unió d'art i vida), en l'art utilitari i l'espontaneïtat expressiva mesurada pel control de la tècnica.

El 1918 publica el poemari Poemes Bíblics, on recrea deu figures de l'Antic Testament, i en la secció «Proverbis» s'acosta un altre cop a les elegies de Cap al tard.

Annex: el lloc de Joan Alcover en el panorama literari

L'obra de Joan Alcover cal situar-la entre dos corrents. D'una banda, el Modernisme vitalista, que vindica la llibertat creadora de l'esperit humà i una expansió de les emocions més íntimes del jo poètic; de l'altra, el Noucentisme, amb una preocupació exclusiva per la forma o la vessant més esteticista del Modernisme, que preconitzava l'art per l'art, amb un poeta tancat a la seva torre d'ivori i totalment desvinculat de la resta de la humanitat.

La seva teoria, «La humanització de l'Art», subordina l'ideal de bellesa a l'ideal de l'autèntica comunicació. Joan Alcover proposa un art basat en l'equilibri i l'harmonia entre la realitat i l'ideal, entre la raó i el sentiment, entre l'espontaneisme i el formalisme. Refusa «l'art per l'art» dels parnassianistes.

El poeta mallorquí considera que la creació artística neix de l'esperit humà i de la naturalesa. Per a Joan Alcover la inspiració s'ha de sotmetre al procés d'elaboració formal. Per a Alcover, l'art desvinculat de la terra i de la societat és un artifici mancat de sentit. Així defensava l'art com a expressió suprema de la vida i bandejava l'art elitista: l'art havia d'il·luminar cada una de les hores de la vida quotidiana. La inspiració poètica alcoveriana es fonamenta en el dolor humà.

En definitiva, Alcover propugna un art basat en la sinceritat i la humanització.