Història del Teatre Català: Del Medieval al Modernisme

Teatre popular

Les primeres representacions teatrals es van produir a l’època medieval i es caracteritzaven per elements que contribuïen a fer de la representació un espectacle. Així, els elements més escènics (gestos, danses, cants, escenari…) eren tan o més importants que l’element literari. Un altre aspecte important és que, a part del caràcter educatiu i d’esbarjo, les representacions teatrals eren un element propagandístic molt eficaç.

Hi havia dues categories:

Teatre religiós

Principalment volia fer més fàcils d’entendre les idees que pretenia divulgar als fidels (Cant de la Sibil·la). Poc a poc, les representacions es van desvincular del que era religiós i es van adaptar als gustos i a la mentalitat del públic popular, i es va substituir el llatí pel català. Els inicis es troben en els misteris, obres que dramatitzaven episodis religiosos concrets i que s’agrupaven en cicles diferents segons la temàtica.

Teatre profà

Prové de les celebracions i festes que es celebraven en els àmbits cortesà i popular. També en formaven part unes petites dramatitzacions anomenades entremesos (es representaven entre plat i plat, tenien un to satíric i còmic i tractaven temes quotidians), també anomenats sainets.

Momos i mascarades es basaven en la pantomima i la dansa.

Romanticisme

El Romanticisme (moviment artístic) va trencar amb la Il·lustració i el neoclassicisme, alhora que recollia els interessos d’una nova classe social: la burgesia industrial. Hi van haver dos estils enfrontats:

• Culte: seguia el model romàntic, era més proper a posicions literàries de la Renaixença i defensava l’ús d’un llenguatge arcaic.
• Popular: va afavorir l’ascensió del sainet en totes les seves variants i era partidari de l’ús del català que es parlava en aquell moment.

Sainet (dins del teatre popular i d’agitació): un retrat humorístic complet de la societat menestral i de les classes baixes que tenia un gran ressò col·lectiu, malgrat que es tractava d’una peça literària marginada pels sectors cultes de la Renaixença.

Frederic Soler

Va situar el nostre teatre en una posició molt allunyada respecte al teatre europeu i va escriure molts sainets, que ridiculitzaven les pretensions de la literatura romàntica i els seus valors. Finalment va canviar la seva línia literària i es va incorporar al vessant culte i romàntic propugnat per la Renaixença, convertint-se en l’autor de drames i melodrames.

Àngel Guimerà

Director de la revista Renaixença, va ser proclamat Mestre en Gai Saber i és un defensor del catalanisme. El seu teatre es caracteritza per la repetició de certs elements que configuren l’estil propi d’Àngel Guimerà i que presenten similituds amb aspectes de la seva vida. Molts personatges viuen en espais aliens, són fills d’altres cultures i se senten rebutjats (això està relacionat amb el fet que Guimerà va arribar a Catalunya quan ja era gran i sense saber la llengua). La seva experiència amorosa també té importància en els seus personatges.

Etapa inicial: va ser plenament romàntica i hi destaquen les tragèdies històriques, la més important de les quals és Mar i Cel, situada a l’Edat Mitjana.

Segona etapa: va representar la consolidació de Guimerà com a dramaturg. En aquest període va sintetitzar elements procedents del romanticisme i del realisme, va escriure drames romàntics contemporanis i va abandonar l’ús del vers a favor de la prosa (Maria Rosa, Terra baixa, Aixa i Filla del mar).

Tercera etapa: intenta adaptar-se a nous corrents, el naturalisme i el modernisme (La ranya i La Santa Espina).

Teatre modernista

El teatre va aparèixer d’una manera tardana; un exemple representatiu és Santiago Rusiñol. Els modernistes entenien el teatre com la manifestació més lliure i anticonvencional de l’art total, i l’utilitzaven per difondre les idees als més joves.

Teatre regeneracionista

Es va proposar denunciar les injustícies socials i despertar la consciència moral i política dels ciutadans. Ibsen, l’autor més reconegut, encarnava un ideari ètic que tenia el propòsit d’enaltir la més radical autonomia moral de l’individu com a única manera de regenerar la societat.

Teatre simbolista

És una aposta estètica dels partidaris de l’art per l’art. Apel·les Mestres va ser el primer representant d’aquest tipus de teatre (models francesos i anglesos). Una de les figures més rellevants va ser Adrià Gual, la tasca del qual es va estendre cap a la pedagogia (teatre íntim); la seva producció es caracteritzava per un drama naturalista.

Santiago Rusiñol

Tasca de dinamitzador cultural, pintor i novel·lista. El seu enfrontament amb la família per ser pintor està present en les seves obres. Les seves primeres obres són de caire simbolista i defensen una societat que ha de viure abocada a la bellesa, que és l’única manera digna d’estar al món, i sinó reprodueixen l’enfrontament típicament modernista entre l’artista i la societat.

Josep Maria de Segarra

Va publicar obres com Vida privada (una novel·la), La Divina Comèdia (una traducció, ja que no es podia escriure en català) i La ferida lluminosa (obra teatral escrita de nou en català). Finalment va publicar les seves memòries. Va fer comèdies de costums, que connecten amb la tradició vuitcentista, amb obres com El matrimoni secret i La Rambla de les Floristes. També va escriure poemes dramàtics, obres més ambicioses que plantegen situacions dramàtiques protagonitzades per personatges dominats per la passió i sovint motivades per conflictes amorosos que al final es resolen feliçment (El foc de les ginestres, Marçal Prior, Café de la Marina i Hostal de la Glòria).