El Modernisme i els Moviments Literaris de Final del Segle XIX

El Modernisme

És un moviment cultural, literari i artístic que neix pels volts dels anys 90 del segle XIX amb uns objectius clars: modernitzar i europeïtzar la cultura i la literatura catalanes. Els modernistes critiquen la societat i la cultura catalanes, que consideren anacròniques, és a dir, antiquades, i localistes. Es proposaran promoure una cultura i un art moderns i europeus, superant els models vuitcentistes.

• Podem dir que el Modernisme apareix com a moviment global l'any 1892 quan la revista L'Avenç es convertirà en la plataforma d’aquest moviment, ja que recollirà totes les novetats artístiques i literàries que s'estan produint a Europa.
• Es dóna com a data de tancament del moviment modernista l'any 1911, en què moren dos modernistes significats: el poeta Joan Maragall i el pintor Isidre Nonell.

El Modernisme pretén renovar, modernitzar i posar a nivell europeu la cultura, la literatura i l'art catalans. Per tant, representa bàsicament una oposició entre present i passat, entre tradició i progrés:

• Modernitzar la cultura catalana a partir del trencament amb la tradició.
• Europeïtzar la societat i la cultura.
• Renovar les estructures polítiques i socials.

Característiques de la Literatura Modernista

En línies generals, la literatura modernista es va caracteritzar per:

• La recerca de l'art total amb la incorporació de diverses manifestacions artístiques a les tècniques literàries.
• La reproducció de les tensions entre l'artista incomprès i la societat burgesa. La influència del vitalisme de Nietzsche i d'Ibsen s'hi va deixar notar en els personatges, dotats d'una força espiritual que els duu a la marginació, al lideratge, a la soledat i a la incomprensió per estar per damunt del sistema de valors de la societat burgesa.
• Sinceritat i verisme. L'autor intenta reproduir els seus estats d'ànim a través del comportament dels seus personatges i dels objectes descrits de manera subjectiva.
• La defensa de la llengua moderna, encara sense normativitzar, però depurada de barbarismes i vulgarismes. Els modernistes van cercar els models lingüístics en el món rural, on la parla presentava una castellanització menor.

El Parnassianisme

El parnassianisme és un moviment literari francès de la segona meitat del segle XIX creat com a reacció contra el romanticisme de Victor Hugo, el subjectivisme i el socialisme artístic. Els fundadors d'aquest moviment van ser Théophile Gautier (1811-1872) i Leconte de Lisle (1818-1894). El Parnassianisme va sorgir com una antítesi del romanticisme i els seus «excessos»; excés de subjectivisme, hipertròfia del jo (creixement excessiu i anormal), excés de sentiment.

Per contra, els parnassians preconitzaren una poesia despersonalitzada, allunyada dels propis sentiments i amb temes que tingueren a veure amb l'art, temes suggeridors per ells mateixos, bells, exòtics, amb una marcada preferència per l'antiguitat clàssica, especialment la grega, i pel llunyà Orient. Pel que fa a l'estil, els parnassians tenien molta cura de la forma. Continent i contingut havien d'anar d'acord. D'aquesta manera, si els romàntics van demostrar una preocupació pels sentiments, els parnassians ho van fer per la bellesa. El lema del parnassianisme era: «L'art per l'art», art vist com a forma i no com a contingut.

El Simbolisme

Moviment artístic, essencialment pictòric, del darrer terç del segle XIX, que presenta imatges oposades a la realitat visible o científica per a demostrar que existeix una realitat amagada que, si no és possible de conèixer, és almenys possible d'intuir.

Un tema constant fou el de la dona, venerada o temuda, ésser angelical (Ofèlia) o maligne (Salomé). També ho fou el de la mort, amb l'al·lusió al més enllà. Sovint la dona i la mort van unides: l'una porta a l'altra, segons els simbolistes. Tècnicament i ideològicament els simbolistes no acceptaren ni l'academicisme ni el realisme, i s'allunyaren també de l'impressionisme.

El Prerafaelisme

Aquest corrent poètic cerca la bellesa en un món idealitzat. Pren com a model els poetes i els cavallers medievals. Així mateix, la dona a qui s'adreça és o bé una dona pura, virginal o innocent, o bé una dama sense pietat.

El Regeneracionisme

Els modernistes consideren que Catalunya està abocada a la decadència si no passa per un procés de modernització i europeïtzació. La societat catalana està «malalta» i necessita «regenerar-se». L'artista serà l'encarregat de diagnosticar aquesta malaltia i de donar-li solució, és a dir, serà l'encarregat de divulgar entre la societat la modernitat europea. Per tant, hi haurà un sector d'intel·lectuals i d'artistes modernistes, els anomenats «regeneracionistes», que opinen que la cultura i l'art han de tenir una funció social: fer progressar la societat, superar el seu endarreriment, trencar amb totes aquelles estructures que la mantenen immòbil i anacrònica.

I l'artista tindrà també una funció social, serà alguna cosa més que un creador: serà l'encarregat de modernitzar la societat i la cultura a través del seu art. Aquesta postura que es dóna en la primera etapa modernista rep el nom de Regeneracionisme.

L'Esteticisme

Al costat del grup modernista lligat a la revista L'Avenç, de tendència regeneracionista i que opinen que la modernització i l'europeïtzació de la cultura i la literatura catalanes s'ha d'estendre també a tots els àmbits socials i polítics, existeix un grup d'intel·lectuals que en general planteja les mateixes idees de renovació, modernització i europeïtzació, però des de plantejaments purament estètics, no socials ni polítics.

Els esteticistes creuen que l'artista és un ésser superior i diferent a la resta de la societat perquè viu dedicat a la creació de la bellesa. Critiquen la societat en què viuen perquè afavoreix la uniformitat, la lletjor, la vulgaritat, mentre que ells defensen la bellesa, la poesia, la diferència, el gaudi estètic i l'individualisme.

El Naturalisme

Va ser un moviment que es va donar a finals del segle XIX en la literatura i en menor mesura a les altres arts. El seu creador va ser Émile Zola a França, i després es va estendre per tot Occident. Pretén copsar la realitat de manera absolutament objectiva, per això sovint es diu que és una evolució del realisme. Inclou aspectes de l'entorn que fins al moment no havien aparegut a les obres artístiques: classes socials desfavorides, problemes, malalties, temes sexuals... Regna la crítica social amb un aire bastant pessimista. Els principals protagonistes pertanyen al proletariat.

Inclou un enfocament científic de la creació, pel qual l'autor ha d'observar allò que l'envolta, fer hipòtesis explicatives i plasmar cada detall amb distanciament. Així, els personatges es mouen dins d'un determinisme marcat per l'herència genètica i l'entorn educatiu. En tant que cientifista, el moviment és materialista i bastant ateu (si bé a determinats països com Espanya mai no es deixa la religió de banda).

L'estil s'adapta al registre lingüístic dels qui parlen, l'ideal no és la bellesa sinó l'adequació a la realitat. L'escriptor, malgrat la pretesa objectivitat, intercala judicis i comentaris sobre l'acció que està narrant. Es presta atenció a la medicina, a la filosofia (sobretot al positivisme) i a les reformes polítiques. Apareixen persones reals i els fets són bastant contemporanis al moment de l'escriptura.

El Decadentisme

Sorgí a França entre els anys 1880 i 1890. Molt lligat al simbolisme i partint d'alguns postulats dels prerafaelites, els decadentistes partien de la idea d'haver arribat a la fi de la civilització i assistir a l'inici d'un període decadent. El decadentisme comportava sentiments d'inseguretat, cansament i afecció a la mort propios del romanticisme i centrava l'atenció en les cultures exòtiques i antigues.

Com a reacció, buscava la transformació de la realitat en un món de bellesa ideal, ple de sensacions i amb imatges i conceptes hermètics i un gust molt marcat pels contrastos: vida-mort, ascetisme-erotisme, etc. Paul Verlaine en fou considerat el portaveu per la seva frase: «Je suis l'empire a la fin de la decadence». Gabriele d'Annunzio fou un dels autors que més influïren en la literatura catalana.