La poesia modernista catalana i Joan Maragall

La poesia modernista a Catalunya

Al final del segle XIX apareixen uns poetes que abandonen les limitacions que imposava la triple temàtica dels Jocs Florals: «fe, pàtria i amor». Les diverses influències provinents d'Europa es concreten a Catalunya en dos corrents principals:

• Corrent decadentista o esteticista: es caracteritza pel rigor formal i el conreu d'uns temes artificiosos i culturitzants.
• Corrent vitalista: el vitalisme s'oposa a l'esteticisme i a l'excessiu idealisme i abstracció del simbolisme a través del seu esperit combatiu i del compromís social. El poeta té la missió de despertar el poble; és un visionari antiretòric i humanista. La poesia ha d'alliberar el sentiment personal i deixar-se dur per la intuïció i els valors populars i col·lectius. És, doncs, una poesia pura, sincera i emotiva. Els temes més habituals són els paisatgístics, a través dels quals cerquen la integració harmònica de l'home en la natura. Les influències més destacades són Ibsen i Whitman.

Joan Maragall

És el gran poeta del Modernisme. Encarna a la perfecció la idea de la intel·lectualitat modernista de primera generació. Va fer nombroses col·laboracions a L'Avenç, a El Diario de Barcelona i a La Veu de Catalunya. Es queixa de la manca d'inquietuds literàries, musicals, artístiques i culturals de la burgesia. En la seva obra hem de distingir una doble vessant: d'una banda, les col·laboracions periodístiques i altres textos en prosa; de l'altra, la poesia.

La prosa i la teoria de la «paraula viva»

Col·laborà assíduament en diaris i revistes i pronuncià conferències per donar a conèixer el pensament modernista i també els fonaments teòrics de la seva poètica. Als textos «Elogi de la paraula» (1903) i «Elogi de la poesia» trobem formulada la seva «teoria de la paraula viva»:

• Al primer exposa la teoria sobre les paraules que responen a sentiments i emocions autèntics.
• Al segon amplia la seva concepció religiosa de l'art, i n'assenyala l'espontaneïtat, l'emoció pura i la sinceritat com a requisits indispensables.

L'obra poètica de Joan Maragall

En els seus inicis segueix la tendència decadentista, prerrafaelita i simbolista, tal com es pot veure a «Estrofes decadentistes». Però ben aviat deixa aquesta tendència perquè és més aviat partidari d'una poesia directa, primària, expressiva i sincera. Els seus temes són el paisatge, els costums i les festes, els mites i herois de Catalunya, i l'amor a la dona i als amics. Destaquen obres com «Excelsior», «El comte Arnau» i el «Cant espiritual», on insisteix en temes com el fet d'entendre la vida com una lluita contra un destí imposat.

El component vitalista i nietzscheà predomina a Visions & cants, on apareixen personatges extrets lluitadors. A la segona part, Cants, l'autor toca la temàtica civil de signe regeneracionista. Amb motiu de la crisi del 98 compon «Els tres cants de la guerra» («Els adéus», «Oda a Espanya» i «Cant del retorn»). «Oda a Espanya» és un típic exemple de crítica regeneracionista de l'Espanya de la Restauració.

El mite d'«El comte Arnau»

«El comte Arnau» és un poema epicolíric que presenta un comte Arnau símbol del jove artista modernista que s'enfronta a la societat. El comte és un home d'acció, condemnat a cavalcar eternament per haver seduït Adalaisa. Les tres parts del poema corresponen a tres etapes diferents de la vida de l'autor:

1. La primera part tracta de la passió que Arnau sent per Adalaisa.
2. A la segona part, l'ànima del comte vaga per les muntanyes, coincidint amb una etapa de reflexió del poeta sobre les seves creences.
3. A la tercera part, el comte Arnau està cansat.

Etapa de maduresa: «Enllà» i «Seqüències»

A Enllà s'hi fan paleses un compendi d'actituds oposades a les del Noucentisme naixent: l'espontaneisme, l'antiretoricisme i l'antiformalisme. Hi predomina el tema de la natura i del paisatge. Es pot destacar l'ús constant de la personificació i del símbol, com el de l'arbre en el cas dels poetes de l'Escola Mallorquina.

El 1910, Joan Maragall va escriure el «Cant espiritual», una conversa del poeta amb Déu. Lligat a la terra, Maragall es qüestiona l'existència d'una bellesa més gran en una altra vida.

Una altra composició destacada és «Oda nova a Barcelona», inclosa a Seqüències, on descriu la ciutat com a violenta, problemàtica, conflictiva i tràgica, però tanmateix viva.

La poesia de Maragall proposa un retorn a l'expressió senzilla, feta d'experiències afectives reals i creada en un moment d'inspiració. Com a poeta regeneracionista tenia l'ambició d'esdevenir l'agitador de la seva classe, la burgesia, i amb la seva poesia va contribuir decisivament a la recuperació del catalanisme.