Teatre i Narrativa en Català: De la Postguerra a Quim Monzó
El teatre en català després de la Guerra Civil
La trajectòria del teatre en la nostra llengua va de menys a més a partir de la Guerra Civil. El règim franquista va prohibir qualsevol mostra de literatura en català o valencià i, en conseqüència, el gènere es va desvincular dels corrents innovadors que es desenvolupaven a Europa o Nord-amèrica.
Fou, però, després de la Segona Guerra Mundial, l’any 1946, que la censura autoritzà representacions teatrals en la nostra llengua. Tot i això, es tractava d’un teatre tímid i sense aspiracions de crítica social, fins que alguns autors plantejaren a la premsa la necessitat que el teatre reflectís temes compromesos amb la situació del moment.
Els primers moviments cohesionats
Els primers moviments cohesionats els trobem a Catalunya l’any 1955, quan es fundà l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB). El seu mèrit va estar a representar clàssics, editar traduccions d’autors europeus i escenificar textos d’autors catalans com Salvador Espriu, Joan Brossa o Manuel de Pedrolo.
El fet decisiu va ser la creació l’any 1960 de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, impulsora dels nous corrents teatrals que desembocarien en el teatre independent dels anys 70.
El cas del País Valencià
Al País Valencià, la renovació fou possible gràcies a les institucions existents i als autors que, al seu empara, treballaren per modernitzar l’escena valenciana.
Quim Monzó, mestre del conte
Quim Monzó és autor de contes, alguns d’ells excepcionals, en els quals mai no ha usat aquella llengua ortopèdica. La millor referència de la seva narrativa curta la tenim en Vuitanta-sis contes. La seva lectura permet advertir el rigor de l’autor en la tècnica d’armar la narració curta i la uniformitat d’un estil que no té res a veure amb la simplificació lingüística.
La seva prosa captiva i aconsegueix desfer-se del seu ús diari neutre, assolint d’aquesta manera la restitució del seu valor original; així, les frases fetes deixen de ser tòpiques.
Temes i preocupacions
Els seus contes són un reflex de la societat contemporània, perquè una bona quantitat se centren al voltant dels conflictes sentimentals, tant per l’espai dedicat a narrar la solitud de les parelles com pel que es fixa en els trasbalsos i les contrarietats que ha de patir i superar un individu solitari per aconseguir qualsevol companyia.
Monzó fa que les històries esquivin qualsevol temptació melodramàtica i, optant per una mirada violenta i seca, narra els trasbalsos quotidians del sexe i l’amor amb fredor.
- La vida urbana: un altre fil temàtic converteix la narració en una guia contemporània de la vida exasperada d’una gran ciutat.
- La solitud i l’avorriment: la desesperança i els actes incomprensibles i rutinaris de cada dia queden reproduïts en les voltes que peguen els personatges de Monzó entre les cares anònimes dels veïns dels carrers i els clients dels bars, insegurs i a la recerca de no se sap ben bé quina il·lusió.
- La faula moral: un altre grup temàtic explora l’activitat d’escriure i crear, les paradoxes, les ambigüitats i els enigmes que acompanyen l’acte de fer literatura.
Els seus contes admeten diverses lectures, perquè Monzó ha tingut el suficient respecte pel lector per traçar múltiples i desconcertants camins.