Lo somni de Bernat Metge: Estructura, Estil i Humanisme

Estructura de Lo somni de Bernat Metge

Lo somni s'estructura en quatre llibres:

• Llibre primer: Bernat Metge dorm i se li apareix en «lo somni» el rei Joan I acompanyat d'Orfeu i de Tirèsies. Metge posa en dubte l'aparició del rei, perquè no creu que l'ànima siga res després de la mort del cos. Comença així un diàleg sobre la immortalitat de l'ànima en què Metge adopta un punt de vista materialista i escèptic.
• Llibre segon: Continua el diàleg entre Bernat Metge i Joan I, i s'hi tracten les causes i les circumstàncies que van envoltar la mort del rei.
• Llibre tercer: En la primera part d'aquest llibre, Orfeu explica el seu amor per Eurídice i la seua baixada a l'infern per recuperar-la. En la segona, Tirèsies du a terme un atac violent contra l'amor i les dones.
• Llibre quart: Metge replica a Tirèsies amb l'elogi d'algunes dones singulars, entre les quals hi ha Violant de Bar (viuda de Joan I) i Marina de Luna (esposa de Martí l'Humà). A continuació, fa un discurs dur i violent contra els homes en què replica tots els arguments de Tirèsies contra les dones.

Estil i recursos literaris

Des del punt de vista de l'estil, Lo somni es caracteritza especialment per la varietat estilística: l'autor hi combina oracions curtes i ràpides, que utilitza en moments més emotius de diàleg, amb períodes amplis i elegants, que fa servir en els paràgrafs més expositius. En tot el llibre de Metge hi ha una voluntat de dignificar el vulgar mitjançant l'adaptació de tots els recursos possibles de la llengua llatina, però amb un bon gust que evita les solucions forçades i artificioses. A més, hi ha molts llatinismes lèxics que accentuen el sabor clàssic de l'obra.

L’Humanisme i la Corona d’Aragó

L’humanisme va arribar a la Corona d’Aragó per les relacions que mantenia amb Itàlia durant la segona meitat del segle XIV. Els funcionaris que treballaven en la Cancelleria Reial entraren en contacte amb les primeres manifestacions de l’humanisme a través dels seus viatges a l'estranger i del coneixement que tenien del llatí, que en aquesta època era la llengua de la diplomàcia i dels contactes internacionals.