Literatura Catalana Medieval: Primers Textos i Autors

Greek31 Oct 20264.76 KB

1. Els primers textos en català

Fòrum Iudicum, Homilies d’Organyà.

1.1. Literatura catalana

Literatura popular

Els primers representants van ser els joglars, que eren cantants i músics que tocaven instruments i distreien el poble. Els gèneres literaris feudals eren: l'èpica (anònima, cantada), la lírica (d'autor conegut, cantada) i la narrativa romanesca (novel·les franceses bàsiques, llargues i extenses). Servien per informar i distreure.

Literatura culta

La llengua culta era el llatí. El primer autor català va ser Ramon Llull (segle XIII). Els primers poetes van ser els trobadors, que escrivien en provençal. Al segle XV ja es feia poesia en català, i el primer poeta a escriure en català va ser Ausiàs Marc.

Literatura medieval

Els trobadors (segles XII-XIII)

Un trobador és un poeta cantor de l'Edat Mitjana que crea composicions literàries i musicals, destinades a ser difoses pel cant dels joglars. Tanmateix, el mot poeta es destinava a aquelles persones que escrivien literatura en llengua llatina, és a dir, els clergues. El terme «trobador» especifica aquell poeta que escrivia en llengua vulgar. El trobador és aquella persona culta que sap de música, de retòrica i de lírica, és a dir, que pertany a la noblesa o que, si més no, ha après aquestes tècniques, i que escriu les poesies en llengua vulgar perquè siguin difoses oralment.

La poesia trobadoresca és un gènere literari que comprenia totes les composicions poètiques dels trobadors de la baixa Edat Mitjana (essencialment entre els segles XII i XIII), que es conreà sobretot als territoris occitans i catalans. L'èxit d'aquesta poesia també va influenciar algunes regions veïnes, propagant-se fins a la península Itàlica i a Galícia. És poesia culta composta en una llengua romànica, que reflectia els ideals de la societat feudal: guerra, honor i amor. Era poesia escoltada i recitada per trobadors i joglars en la realització trobadoresca.

Gèneres

Cançó: pastorel·la, alba, etc. És sempre de tema amorós. Senyal: nom que s’inventa el poeta.

Sirventès: subgènere (plany i caçó). És de caràcter polític, amb acusacions personals, amenaces i crítiques.

Obres de Ramon Llull

Obra en vers

«Lo Concili»: un to personal, i perquè és un reflex de l’època.
«Lo desconort»: notes autobiogràfiques.
«Cant de Ramon»: balanç de la seva vida, en què diu que es troba sol i se sent menyspreat.

Obra en prosa

«Llibre de Contemplació»: enciclopèdia en la qual vol demostrar que la Trinitat divina existeix.
«Llibre d’Evast e Aloma e Blanquerna» (Llibre d’Amic e Amat): narra la vida de Blanquerna, que havia de casar-se però va decidir dedicar-se a la vida religiosa. El Llibre d’Amic e Amat és una metàfora: l’Amic (home) i l’Amat (Déu).
«Llibre de Meravella o Félix» (Llibre de les bèsties): narra la vida de Félix, que troba savis i ermitans i n’aprèn d’ells. Al Llibre de les bèsties, els protagonistes són animals personificats que resolen problemes polítics explicant exemples d’allò que els ha passat als humans.

Quatre grans cròniques

Llibre dels fets o Cròniques de Jaume I: té un to íntim, hi ha moments de confessió i predomina l’adjectiu en escenes cruels de guerra. L’estil és ràpid, senzill i poc acurat.
Crònica de Bernat Desclot: el nucli principal és patriòtic i correspon al regnat de Pere el Gran. Cal destacar l’objectivitat i la riquesa d’informació. La llengua és perfecta i en general utilitza la llengua literària estàndard creada en aquesta època per la Cancelleria. Segle XIV.
Crònica de Ramon Muntaner: explica fets propers al cronista. Té un llenguatge viu i acolorit, és exemplar i patriòtic.
Crònica de Pere el Cerimoniós: la seva passió era la història com a lliçó per a prínceps i nobles. Quan parlava de fets que no havia viscut, utilitzava textos oficials, i volia justificar el seu regnat.

Antecedents de la novel·la catalana

Ramon Llull (segle XIII)
Cròniques (segles XIII-XIV)
Humanisme (segle XV)
Llegendes religioses (oral)
Novel·les exemplars (moral)
Novel·les sentimentals