Benet i Jornet: Trajectòria Teatral i Compromís Social
Benet i Jornet: trajectòria artística i compromís social
Benet i Jornet ha modificat i transformat amb encert la seva trajectòria artística segons les inquietuds estètiques i polítiques més vitals de cada període en concret. Les primeres obres (Una vella, coneguda olor, del 1964, Berenàveu a les fosques, del 1972…), segueixen els postulats del realisme històric i assimilen la influència de Brecht, Miller, Buero Vallejo, Espriu…, per analitzar críticament la realitat de la postguerra. Aquesta base realista es va veure progressivament reformulada a través de l'experimentació formal.
L'última fase de la seva producció dramàtica
A l'última fase de la seva producció dramàtica, que va iniciar amb Desig (1991), al costat d'una renovació formal, tècnica i estilística, l'autor reflexiona sobre els temes més personals (conflicte entre el compromís, la realitat i la raó, d'una banda, i la por, l'evasió i la fantasia, per l'altra), amb influències de Samuel Beckett, Harold Pinter…, i Sergi Belbel (amb qui manté una estreta relació personal i professional).
A meitat dels setanta comença a escriure guions per a sèries de televisió, que culmina amb produccions a TV3 com Poble Nou (1992-1995), Nissaga de poder (1996-1998), Laberint d'ombres (1998-1999), Ventdelplà (2005). Es mantindrà fidel des d'aleshores a dues noves línies d'escriptura —teatre infantil i televisió—, paral·lelament a la seva obra dramàtica major.
Cultura popular i melodrama
La seva preferència per les expressions de la cultura popular postindustrial (gèneres de consum, com ara els tebeos, les novel·les de capa i espasa, les radionovel·les, o el cinema) també han influït en el seu teatre i han inspirat especialment la concepció dels seus mons de ficció. L'interès per aquests gèneres el du a la predilecció pel melodrama, model teatral que ha practicat, recreat i parodiat repetidament, sobretot a la TV. A Salamandra (2005) dibuixa un retrat autoconscient de la seva personalitat artística com a creador de melodrames per a la televisió i, alhora, com a dramaturg compromès políticament i socialment.
El teatre en català durant el franquisme i la renovació escènica
La prohibició i la reactivació del teatre
El règim franquista, després de la guerra civil, va prohibir el teatre en català als escenaris professionals. A partir del 1946, va reprendre l'activitat professional i pública, sobre els models i les formes dramàtiques més tradicionals del repertori de preguerra.
Les noves plataformes teatrals
A la segona meitat dels anys cinquanta i primers seixanta es van fundar plataformes teatrals creades al marge de l'escena professional i oficial, com ara l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), que connecta de nou amb els corrents dominants del teatre europeu, i promociona autors com Espriu, Pedrolo, Brossa, amb la seva poesia escènica, o Benet i Jornet. També va aparèixer l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG), que va afavorir el desenvolupament dels grups de teatre independent, que defensaven una concepció del teatre com a instrument de lluita social i política.
Els grups de teatre independent
Apareguts als seixanta, Els Joglars, Els Comediants i Dagoll-Dagom, que va muntar Antaviana el 1978, sobre textos de Pere Calders, així com el Teatre Lliure i, una mica més tard, altres companyies com La Cubana i La Fura dels Baus, van aspirar a una renovació profunda del teatre: desmarcament dels circuits tradicionals, revalorització de les figures del director, de l'escenògraf i de l'intèrpret, la creació col·lectiva (en detriment dels autors), l'expressió corporal i la imatge (en detriment de la paraula), i un trencament de les fronteres entre sala i escena.
El teatre al País Valencià
Al País Valencià destaquen els germans Rodolf i Josep Lluís Sirera, en el context del Centre Experimental de València, a partir dels anys setanta, juntament amb Manuel Molins. El teatre de Rodolf Sirera s'ha caracteritzat per una recerca formal molt acusada; El verí del teatre (1978) proposa una reflexió sobre les relacions de poder entre els éssers humans, els límits de les convencions en l'art i en la vida, i la moralitat o la immoralitat de l'actuació humana.