Quim Monzó: Vida, Obra i Estil Literari

Quim Monzó: vida i obra

Quim Monzó va néixer a Barcelona el 1952. Tant la seua primera novel·la, L'udol del griso al caire de les clavegueres (1976), com Self Service (1977), ja apuntaven les característiques del seu món: l'esperit crític, l'univers ciutadà, l'atracció per petites històries fragmentades de personatges anònims i la poetització de mites de la societat de consum. Però Monzó va abandonar aviat els plantejaments experimentalistes d'aquestes primeres obres i va apostar per una narrativa més directa i acostada al lector.

Els primers contes

El seu primer recull de contes, Uf, va dir ell, mostra una evolució cap a la màxima elisió d'elements superflus. Els seus contes es basen en una idea inicial i única, a vegades una sorpresa final, que produeix un gag, una situació còmica, irreverent i absurda, en els primers llibres, més realista i càustica en els darrers. Els motius centrals de la narrativa de Monzó van des de la solitud existencial fins a la reflexió irònica sobre l'escriptura.

Evolució temàtica

El segon llibre de contes, Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Mauri (1980), encara té una certa atmosfera onírica: temes com el doble, la rebel·lió dels objectes o el trencament de la barrera entre la ficció i la realitat. A L'illa de Maians (1985) predomina la reflexió sobre el llenguatge i l'acte de l'escriptura, així com la denúncia de les vanitats del món literari.

Des del primer recull de la dècada següent, El perquè de tot plegat (1993), els seus contes tendeixen a agrupar-se al voltant de dos pols temàtics:

• D'una banda, l'alienació de la vida en parella: actituds i discursos sobre les relacions amoroses a la nostra època i les formes de vida urbana de finals dels setanta i inicis dels vuitanta.
• De l'altra, la reescriptura en clau irònica o la deformació d'episodis literaris ben coneguts, com La metamorfosi kafkiana, on és l'insecte qui es converteix en home.

Darrers llibres i literatura periodística

L'últim llibre de contes publicat, Mil cretins (2007), constitueix una reflexió amarga sobre la vellesa, la decadència física i el pas del temps. També, a través dels recursos de la crònica, el reportatge, la paròdia, la ironia i la reducció a l'absurd, la literatura periodística de Monzó proporciona un testimoni insubstituïble del seu temps.

Temàtica i estil

La temàtica central de la seua literatura són els tòpics i les mentides que envolten tots els aspectes de la vida quotidiana. Escriu metaficció: ficció sobre la ficció. No es limita a contar històries, sinó que les interroga i les analitza.