Poesia i Teatre Català: Tendències de Postguerra i Escriptura Teatral Actual
Tendències de la poesia catalana de la postguerra fins als anys 70
Abans del cop d'Estat de 1936, la poesia catalana havia aconseguit uns nivells notables de qualitat literària. Alguns dels poetes de més renom van ser, per exemple, Josep Carner, Carles Riba o Josep Vicenç Foix. Quan es va reprendre l'activitat poètica, la poesia de postguerra va seguir les línies bàsiques anteriors a la guerra: la simbolista, la recerca oberta per les avantguardes, i una altra de més realista.
La influència simbolista
La influència simbolista postula l'ús sistemàtic del ritme de les paraules i dels símbols. El poeta ha de suggerir la realitat més que no anomenar-la. Va anar evolucionant cap a la poesia pura, donant lloc a una poesia intel·lectualitzada, conceptista i amb un alt grau d'abstracció.
El període de postguerra va començar amb l'aparició de dos llibres clau, Nabí, de Josep Carner (aleshores en l'exili) i Elegies de Bierville, de Carles Riba. Durant aquests anys es van seguir emprant tècniques simbolistes, però la temàtica dels poemes enquadrats en aquesta línia s'obre més a l'exterior (preocupacions del moment, problemàtica civil...).
La tendència avantguardista
Quant a la tendència avantguardista, sobretot surrealista, en el cas de Foix, la investigació el va dur a convertir la recuperació de les veus de la tradició medieval catalana (Ausiàs March, Llull i els trobadors) i de Petrarca, en una manifestació d'avantguarda, combinació de tradició i modernitat, raó i follia. Van aparèixer escriptors que insistiren en l'experimentació amb el llenguatge, sobre la forma i el contingut, com Joan Brossa.
La tendència realista
La tendència realista va estar influïda per la crítica marxista i l'existencialisme. Propugnava el compromís dels intel·lectuals amb el seu temps i amb la col·lectivitat, i una postura crítica i de denúncia social de la dictadura. Defensava l'ús d'una llengua més directa i col·loquial, una forma més narrativa i el vers lliure (és més important el contingut que no la forma). Els temes són la reflexió moral, la denúncia social i política, la temàtica satírica i la quotidianitat.
Característiques bàsiques de l'escriptura teatral actual
Des dels anys seixanta s'han produït canvis en l'espectacle teatral: incorporació dels gestos, el mim, la festa al carrer i la participació del públic. El màxim representant fou el teatre independent, moviment alternatiu al teatre oficial-comercial.
Trets destacables a partir dels anys 70
- Investigació de nous espais escènics. Les companyies de teatre actuals improvisen espais i sovint representen les obres al carrer o en espais insospitats.
- Rebuig de la visió occidental del teatre, amb incorporació d'elements d'Àfrica o Orient.
- Barreja de mitjans expressius. Tot és vàlid en l'expressió teatral. Així, les noves tecnologies penetren també en el món teatral actual, que barreja tècniques antigues com el mim (El Tricicle) i el circ (Els Comediants) amb la projecció cinematogràfica de l'obra sobre una pantalla amb actors que de sobte la travessen (La Cubana).
El teatre es desentenia de la paraula i el protagonisme l'assolia l'espectacle, destacant companyies com Els Joglars, Comediants o La Cubana.
A finals dels 80 es produeix un procés de recuperació del text. La paraula es revaloritza com un element clau de la representació teatral, per la capacitat que té d'abstracció i sobretot d'acció. Ara, els models tradicionals queden superats en benefici d'autors com Samuel Beckett o Harold Pinter. Un dels protagonistes de la renovació és Benet i Jornet, punt de referència per als autors més joves.
D'altra banda, les institucions que s'havien anat creant des dels inicis de la democràcia (Teatre Lliure de Barcelona, Centres Dramàtics Català, Valencià i Balear) contribueixen a millorar i consolidar la infraestructura teatral. Les sales alternatives són un altre dels pilars en què s'assenta l'aparició de nous dramaturgs.
Es pot parlar, en aquests darrers anys, d'un nou tipus d'autor teatral, que s'implica plenament en el procés creatiu, ja sigui com a director o, fins i tot, com a actor. Sergi Belbel n'és un exemple d'autor-director, i Carles Alberola, a València, ho és d'autor-director-actor.
Els temes més usuals de les darreres generacions de dramaturgs són la soledat, l'envelliment, la incomunicació, la violència, el racisme i la marginació. Els personatges viuen en un temps devastat i pateixen l'enfonsament de les il·lusions.
El panorama teatral de final del segle XX i principis del XXI es pot definir per la seva riquesa i el seu dinamisme, i una de les causes ha estat la capacitat d'adaptació a espectacles diversos, pròpia d'una cultura de societat postindustrial. Autors que cal destacar: Sergi Belbel, Benet i Jornet, Sirera o Alberola, que han escrit també musicals i guions per a sèries de televisió o comèdies.
Adequació lingüística i comunicativa
1. Adequació
- 1.1. Segons el tipus de text (expositiu, argumentatiu, retòric, narratiu, descriptiu)
- 1.2. Finalitat comunicativa (informar, persuadir, orientar el comportament...)
- 1.3. Segons els elements de la comunicació:
- a) Canal
- b) Emissor/receptor
- c) Polifonia i intertextualitat
- d) Pressuposicions
- e) Funcions lingüístiques predominants: referencial, expressiva, conativa, fàtica, metalingüística i estilística
- f) Codi:
- c.1. Varietats de llengua: diatòpica, diastràtica, diacrònica
- c.2. Varietats de parla (registres): tipus, factors determinants
- c.3. Varietats d'estil: recursos, figures literàries