Poesia Realista Catalana i Salvador Espriu

Poesia realista

Al voltant del 1960 apareix un nou concepte de poesia: la poesia d’intenció realista i històrica que s’oposa a l’estètica simbolista precedent. Les característiques d’aquesta poesia són:

1. Actitud del poeta. El poeta és un home entre els homes, no un il·luminat.
2. Experiència poètica. La poesia passa a ser l’expressió de l’experiència personal del poeta, compartida amb d’altres persones.
3. Mètode d’abstracció de l’experiència real. Els poemes segueixen el mètode històrico-narratiu i no pas el mitològico-simbòlic.
4. Llenguatge col·loquial i directe. La poesia reivindica la funció comunicativa d’un significat immediat, funció primera i principal de la paraula.
5. Protagonista. El poeta com a persona forma part d’una xarxa de relacions humanes, d’un grup social, de la col·lectivitat.
6. Destinatari. La poesia s’adreça a tots els que tinguin un nivell de cultura suficient per trobar en el poema l’objecte d’interès, d’enriquiment o d’alliberament que aquest ha d’arribar a assolir, i no a un petit nombre d’escollits, l’elit intel·lectual.

Aquestes característiques presideixen la poesia catalana durant tota la dècada dels 60. El realisme ha representat la poesia d’expressió directa i col·loquial, el discurs mític de protesta cívica o política. En acabar-se la resistència antifeixista la funció de la poesia canvià...

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farnés, 1913 – Barcelona, 1985)

Salvador Espriu és un dels escriptors més significatius de la postguerra i un dels poetes catalans més importants. La seva obra constitueix una reflexió rigorosa, coherent i lúcida sobre la condició humana, amb un component cívic i moral, que va trobar una gran acceptació social com a encarnació d’un sentiment popular de resistència al règim franquista i de reivindicació de la llibertat.

Es pot dir que la mort és el tema principal de la poesia d’Espriu, ens situem doncs davant d’una visió pessimista de la realitat. Espriu és un home d’un extraordinari bagatge cultural que es reflecteix en la seva poesia tant en les referències a diverses mitologies —egípcia, clàssica i hebrea, sobretot— com en un ús extraordinàriament precís i ric del llenguatge. El resultat és una poesia intimista, molt rica en símbols i amb uns temes que comencen sent de caràcter personal per esdevenir, progressivament, col·lectius.

Classificació de la seva obra poètica

Podem classificar la seva obra poètica en dos blocs:

• El «Cicle líric» o «Cicle de la mort», format per: Cementiri de Sinera, Les hores, Mrs. Death, El caminant i el mur i Final del laberint.
• La poesia cívica, on destaquen Les cançons d’Ariadna (1949) i La pell de brau (1960).

Teatre i narrativa

A més de poesia, Salvador Espriu va escriure quatre peces teatrals: Fedra, Antígona (dues versions separades per més de 20 anys), Primera història d’Ester i Una altra Fedra, si us plau.

Tota l’obra narrativa d’Espriu va ser publicada abans de la guerra i la conformen les obres El doctor RIP, Laia, Aspectes (llibre de relats) i Ariadna al laberint grotesc (també relats).

Amb la seva obra, Espriu crea un univers propi centrat en un espai (Sinera) i en uns personatges que apareixen en diverses obres, fins i tot de gèneres diferents.