La poesia en català: modernisme, noucentisme, avantguardes i postguerra
La poesia en català: del modernisme a la postguerra
La poesia modernista
La poesia modernista: Va ser un moviment cultural que va néixer amb el desig de modernitzar la societat i totes les seues estructures. Presentava una ideologia progressista. El modernisme parteix d'una idea romàntica: l'artista s'enfronta a la societat i als seus interessos, es refugia i viu únicament per a l'art, és a dir, l'art per l'art. Als modernistes els devem l'inici d'una actitud reivindicativa de la llengua i la cultura (Pompeu Fabra). Cal destacar Joan Maragall.
La poesia noucentista
La poesia noucentista: Va ser un moviment artístic i ideològic que va sorgir al començament del segle XX i que s'oposava a tot el que havia suposat el modernisme. Els noucentistes promulgaven l'ordre i la serenitat, i volien recrear un món perfecte i ideal. S'entengueren molt bé amb la burgesia. La poesia fou el gènere més conreat pels noucentistes. Cal destacar Eugeni d'Ors i Josep Carner.
La poesia de les avantguardes
La poesia de les avantguardes: La literatura de les avantguardes va sorgir influïda per tota la renovació industrial del canvi de segle. Les avantguardes van nàixer com una resposta renovadora i trencadora respecte a l'art i la societat capitalista i burgesa. Les característiques de les obres poètiques varien en funció del moviment al qual s'adscriuen:
- La poesia dadaista era incoherent i feia servir l'absurd.
- La poesia surrealista, basada en els nous estudis de Freud, presentava imatges irracionals però sempre suggeridores.
- La poesia futurista feia èmfasi en l'exaltació de la modernitat: les màquines, la velocitat, etc.
La poesia de la postguerra
La poesia de la postguerra: Totes les tendències que s'havien introduït en la Renaixença es van veure interrompudes per la Guerra Civil i la posterior dictadura de Franco, que va prohibir l'ús de qualsevol llengua diferent del castellà. La poesia fou el gènere predominant en la postguerra. Condemnada a temes conservadors i tradicionals, havia de passar el sedàs de la censura (Salvador Espriu, Carles Riba, Pere Quart o Gabriel Ferrater). A partir de 1970, una generació d'escriptors que no havien viscut la guerra civil va sorgir amb força per a escriure una poesia més suggeridora i rica (Pere Gimferrer, Miquel Martí i Pol i Vicent Andrés Estellés).