La Poesia Catalana Contemporània

Tema 6: Tendències de la Poesia de Postguerra als Anys 70

Arrelà entre els poetes l’existencialisme parisenc (Albert Camus, Jean-Paul Sartre): un moviment inconformista, filosòfic i literari que atorgava prioritat a la realitat més crua i reflectia l'angoixa de viure en un món absurd.

Poetes valencians en el Grup poètic de postguerra escrigueren poemes amb les següents característiques:

• Allunyament de la realitat.
• Discurs reflexiu, relacionat temàticament amb el dolor i la mort.
• Punts de vista religiosos i humanistes.
• Tendència a l'hermetisme expressiu.

El poeta simbolista i existencialista de la dècada dels 50 tractava de suggerir la realitat a través de l'evocació simbòlica, a base d'un discurs proclive a la religiositat i a l'humanisme, i distanciat de la realitat immediata, en què predominava la metàfora, el símbol, l'hermetisme expressiu i el rigor formal.

El 1960 es van publicar tres llibres cabdals de la nova poesia realista que s'iniciava aleshores en les lletres catalanes: La pell de brau, de Salvador Espriu; Da nuces pueris, de Gabriel Ferrater, i Vacances pagades, de Pere Quart.

La poesia realista de la dècada dels anys 60 es relacionà amb el «realisme històric o socialista» o amb les formulacions de l'escola marxista, presentant les següents característiques:

1. L'actitud social del poeta comença a identificar-se amb l'entorn; passà a considerar-se una persona corrent.
2. L'acte d'escriure és una experiència compartida amb els lectors, amb el conjunt de la societat.
3. El protagonista del poema: l'heroi de la nova poesia passà a ser una persona corrent.
4. El destinatari: qualsevol lector, no assoleix només a les persones cultes.
5. L'objectiu de la poesia: enriquir la persona humana i alliberar-la d'opressions.
6. Inspiració en l'experiència real.
7. El discurs poètic passa a ser unívoc i concret, i el llenguatge adquirí un to directe i col·loquial.

La Nova Cançó es convertí en un fenomen de masses. Tingué com a objectiu recuperar l'ús de l'idioma a través de la música popular i divulgar missatges antifranquistes. Raimon es convertí en el cantant més emblemàtic.

Tema 7: Les Aportacions de Vicent Andrés Estellés

Estellés (1924-1993) és el poeta més gran que ha donat el País Valencià des del segle XV.

Durante la dècada dels 50 Estellés publicà alguns poemaris com Ciutat a cau d'orella (1953) i Donzell Amarg (1958), però la majoria de la seua obra es publicà molt després d'haver estat escrita a causa de la censura franquista. És a partir de 1967, amb l'aparició de noves editorials, que s'ha fet possible la recuperació de l'obra estellesiana gràcies a la normalització de la nostra cultura.

L'obra poètica d'Estellés és prolífica, original i extensa; fou un poeta que retratà la vida quotidiana en un to popular.

El triangle amor, mort, sexe i la pàtria formen el drama col·lectiu d'un idioma i d'una cultura oprimits per un règim de tenebres. Així, en Horacianes (1974) retrata la vida valenciana dels anys seixanta barrejant València amb la Roma imperial i disfressant els seus enemics de personatges d'aquella època; això li permetia parlar de coses que no es podien dir obertament.

El llenguatge literari d'Estellés es basa en:

• La llengua poètica dels clàssics valencians del segle XV, sobretot d'Ausiàs March.
• La llengua dels seus contemporanis del segle XX.
• La llengua col·loquial que aprengué a l'Horta durant la infantesa.

La mort fascina Estellés, però també sent una atracció obsessiva per l'amor. Una de les característiques de la seua poesia és la forma crua com va tractar l'experiència del sexe.

Més enllà del registre col·loquial, la poesia d'Estellés té una particular elaboració estilística i retòrica visible en la seua adjectivació, en les imatges metafòriques, en l’ús de metres regulars, del vers lliure i dels topònims.

Tema 8: Característiques de la Producció Poètica de Salvador Espriu

Salvador Espriu (1913-1985) pertany a la primera generació d’escriptors que compten amb una llengua codificada i institucions que fomenten l’ús de la llengua. Espriu posseeix una formació solidíssima en cultures clàssiques i dret; l’esclat de la Guerra Civil li impedí treballar a la universitat.

La seua poesia s’inclou, primer, en el corrent simbolista (existencialisme). Posteriorment, Espriu s’interna en la poesia de caire realista i de compromís social, centrant-se en Catalunya com a pàtria i fixant una geografia mítica.

En la poesia d’Espriu el tema més freqüent és la mort i es fa preguntes retòriques sobre l’existència i la vida dels humans.

Espriu és un dels poetes amb més ressò internacional; la seua obra ha estat traduïda a molts idiomes i Raimon va musicar alguns dels seus poemes.

Salvador Espriu i Pere Quart són considerats els dos poetes més importants de la postguerra. Fou un dels artífexs de la reconstrucció cultural des de la clandestinitat. Fins als anys 60, la seua obra no adquirí gran difusió.

Obra

Ocupa una extensa producció de narrativa, poesia i teatre. Pel que fa a l’obra poètica, Espriu va evolucionar gradualment des de l’existencialisme dels anys 40 i 50 fins a una poesia més realista.

El 1960, amb la publicació de La pell de brau, inicia el període realista. En aquesta obra es moralitza la llibertat, la justícia, el respecte i l’entesa. El poeta, des de l’actitud profètica característica de l’Antic Testament, s’implica en les aspiracions del poble per aconseguir respecte i llibertat.

Aquest compromís del poeta-profeta amb el destí del seu poble és present també al Llibre de Sinera i a Setmana Santa, ara amb freqüents ironies que contrasten amb la gravetat i el to reflexiu i sentenciós característic de la seua poesia.

Característiques

• La poesia d’Espriu és densa i hermètica, plena de símbols de procedència diversa.
• És un autor d’un bagatge cultural excepcional, basat sobretot en una formació clàssica; combina aquestes referències cultes amb d’altres.
• Els temes recurrents són la mort d’éssers estimats, de la llengua i del país.
• Predomina el pessimisme en contemplar l’enfonsament del seu món, atenuat per la ironia i la sàtira.
• La recreació mitològica s'utilitza per satiritzar, denunciar i moralitzar. La mitologia ofereix un gran nombre de símbols, i ell es mostra com un gran creador de mites.

Tema 9: Característiques Bàsiques de la Poesia Actual

L’augment de premis literaris i editorials, així com la situació de normalització —cada vegada més aconseguida— de la nostra llengua i cultura, han afavorit la continuïtat de les generacions de poetes de les últimes dècades i la incorporació de nous autors.

En la dècada dels 70 els escriptors es dirigeixen cap a un nou model que presenta les següents característiques:

• Nous paràmetres del codi textual: la pretensió del poeta era introduir el lector dins del text o del discurs, el qual necessàriament contenia un argument.
• Pràctica rebel: la poesia es considerà com un discurs autònom, contrari a la lògica del realisme.
• La paraula poètica: passà a suggerir, a evocar, i a ser imaginativa i ambigua.
• La poesia reivindica la dissidència, la ruptura amb els valors de la tradició cultural, familiar i social, el desig de modernitat i l'afany d'universalisme. (Exemple: Els Miralls, 1970, de Pere Gimferrer).

La dècada dels 80 va continuar cultivant la poesia de caràcter experimental relacionada amb les avantguardes històriques (Joan Brossa). D’altra banda, hi ha l'anomenat realisme líric, en què la recerca d’una expressivitat més clara, comunicativa i personal condueix a plasmar la pròpia intimitat i les experiències personals (Jaume Pérez Muntaner).

A la dècada dels 90, i sota el mestratge dels veterans Martí i Pol, Estellés o Joan Vinyoli, es desenvolupa una poesia molt carregada de retòrica, metàfores fàcils, un estil molt perfeccionista i un llenguatge expressiu i quotidià. S’observa una tendència al recolliment del discurs, amb poemes breus, íntims, al·lusius i rotunds.

Des que començà el nou mil·lenni, una part d’aquesta poesia s’ha decantat cap al barroquisme i als plantejaments heterodoxos. L’obra d’Enric Casasses o Ramon Guillem es veu influïda per paràmetres molt diversos, des de la poesia medieval al surrealisme, passant pel Renaixement, el Barroc i les avantguardes.

Tema 10: La Poesia de Miquel Martí i Pol

Miquel Martí i Pol (1929-2003) és el poeta més llegit i popular de les darreres dècades a Catalunya. El seu to popular és accessible a tots els públics. La seua constant referència a la situació social i nacional catalana ha contribuït encara més a la seua popularització.

Els seus inicis poètics s’inclouen en el realisme històric, amb reculls que reflecteixen les formes de vida de la comunitat del seu poble (Roda de Ter) i, especialment, dels treballadors de les fàbriques de filatures: El poble (1966), La fàbrica (1972). Cap a l’any 1970, immobilitzat per una llarga malaltia, la seua poesia deriva cap a la meditació estoica i solidària del sentit de la vida.

La seua producció és molt abundosa, iniciada amb Vint-i-set poemes en tres temps.

L’obra de Martí i Pol té una acceptació excepcional entre els lectors i la seua trajectòria ha estat llargament guardonada i reconeguda, rebent, entre d'altres, el Premi Nacional de Literatura (1998).

El ressò social que ha tingut la poesia de Miquel Martí i Pol té molt a veure amb alguns fets que han marcat la seua vida:

• a) El lligam amb el seu poble nadiu.
• b) La condició social obrera, ja que era escrivent d’una fàbrica tèxtil.
• c) Les conseqüències de la malaltia, una esclerosi múltiple que li impedí moure’s i parlar amb normalitat.
• d) El compromís personal amb la seua classe social i amb el seu país.
• e) L’actitud de recerca envers el coneixement de si mateix i del món que l’envolta.

Pautes per al Comentari de Text

Estructura Textual

Narratius: 1. Plantejament, 2. Nus, 3. Desenllaç.

Expositius: 1. Introducció, 2. Cos expositiu, 3. Conclusió.

Argumentatius (segons la ubicació de la tesi):

• Sintetitzant: s’exposen les idees per tal d’abstreure’n una conclusió al final.
• Analitzant: es parteix d’una tesi de la qual se’n treuen conclusions.
• Repetitiva: la tesi apareix al llarg de tot el text.

Tipologia Textual

Modalitat predominant: narració, descripció, instrucció, exposició, argumentació, conversacional.

Àmbit d’ús: acadèmic, periodístic, publicitari, jurídic, administratiu, literari, col·loquial o familiar, polític...

Gènere: article d’opinió, carta al director, ressenya, conte, debat, conferència, article de divulgació científica, assaig...

Finalitat comunicativa: informar sobre un tema, persuadir, orientar l’opinió.

Variació diastràtica: home/dona; urbà/rural; classe alta/mitjana/baixa; jove/adult/edat avançada.

Variació diafàsica:

• Més formal: literari, cientificotècnic, juridicoadministratiu.
• Estàndard: periodístic, publicitari, acadèmic.

Recursos i Estil

Recursos tipogràfics: les cometes, parèntesis, guió, claudàtors, lletra cursiva, negreta.

Veus del discurs: autor real, lector real.

• Autor model: representació de l’autor que té el lector a través del text.
• Lector model: representació del lector que té l’autor.
• Locutor (narrador): veu que compta els fets.
• Enunciador: veus diferents a la del locutor.
• Discurs indirecte / Discurs directe: diàlegs.
• Al·locutari: el "tu" discursiu.
• Intertextualitat: quan el text inclou referències a altres textos.

Modalització:

• Recursos tipogràfics: cometes, cometes baixes, cursiva i negreta, un canvi de llengua o de registre, una citació textual (discurs reportat), elements paratextuals (títols, epígrafs…).
• Lèxic valoratiu: lèxic que expressa el punt de vista de l’emissor (derivació, ús de diminutius, augmentatius, superlatius, refranys, frases fetes).
• La interrogació i l’exclamació retòriques: recurs que consisteix a emetre una pregunta que es correspon a una afirmació; és a dir, no espera resposta.

Sintaxi i Gramàtica

Oracions Complexes

Substantives:

• Completives: nexe "que" (ex: Vull que em tornes el llapis).
• Interrogatives: nexe "si", pronom interrogatiu (ex: Em van preguntar si volíeu vindre).
• Infinitiu: nexe un infinitiu (ex: No vol comprar-se el llibre).

Adjectives:

• Especificatives: afecten només a part de l’antecedent (ex: Els alumnes que aproven aniran d’excursió).
• Explicatives: afecten tot l’antecedent i van entre comes (ex: Els pescadors, que han arribat al port, ja estan a la llotja).

Adverbials:

• De lloc: nexe "on" (ex: Vinc on m’has dit).
• De temps: nexe "abans que", "després que".
• De manera: nexe "com" (ex: Fes-ho com t’he dit).

Oracions Compostes:

• Copulatives: i, ni, que.
• Disjuntives: o, o bé.
• Adversatives: però, sinó, tanmateix, en canvi.
• Distributives: ara… ara, ni… ni.
• Explicatives: és a dir, això és, o siga.
• Continuatives: encara, a més, així mateix.

Oracions Subordinades:

• Causals: perquè, ja que, com que.
• Consecutives: doncs, per tant.
• Condicionals: si, posat que, llevat que.
• Finals: perquè, per tal que.
• Concessives: encara que, a pesar que.

Oracions Juxtaposades: no tenen nexe.

Complements Verbals

• CD (Complement Directe): Determinat (el, la, els, les) / Indeterminat (en) / Neutre (ho).
• CI (Complement Indirecte): Singular (li) / Plural (ls).
• Atribut: Determinat (substitució com el CD) / la resta (ho).
• CC (Complements Circumstancials): Introduïts per "de" normalment (substitució per "en"); la resta (substitució per "hi").
• CRV (Complement de Règim Verbal): Introduït per "de" (substitució per "en"); introduït per altra preposició diferent de "de" (substitució per "hi").