Filosofia Hel·lenística i Creacionisme d'Agustí
Característiques de la Filosofia Hel·lenística
- El filòsof hel·lenístic té una clara consciència de ser un individu aïllat de la societat.
- El savi és el nou model d'home superior, que se separa de la massa i que cerca una raó universal cosmopolita.
- La filosofia hel·lenística no és només un mode de pensar, sinó també un modus vivendi.
- La saviesa apareix com una forma d'autocontrol.
- La forma de la filosofia hel·lenística és la meditació: el discurs interior.
Principals Escoles Morals Hel·lenístiques
Les principals escoles filosòfiques hel·lenístiques són:
- El cinisme: Representa l’última evolució de les escoles socràtiques menors.
- L’epicureisme: Fundat per Epicur de Samos. Para los epicúreos la felicidad consiste en el placer, y la norma moral es para ellos la norma del mayor placer. Sin embargo, esto no significa que lo bueno sea buscar todos y cualesquiera placeres del momento, sino que para el epicureísmo el placer es algo “negativo”, mera “ausencia de perturbaciones” (y este es el concepto de ataraxia); es un estado, no un movimiento, y además no es algo “del momento”.
- L’estoïcisme: Fundat entorn del 300 a. C. per Zenó de Cítion, que ubica la seva escola en el pòrtic (stoa) pintat per Polignot.
- L’escepticisme: Més que una escola és una forma de pensar que difon Pirró d’Elis abans que es fundessin les dues escoles filosòfiques anteriors. El escepticismo propone una actitud “crítica” ante todo criterio de conocimiento o de conducta. La actitud del sabio es la epojé, la abstención de todo juicio, el no asumir ningún criterio, no asumir ninguna tesis.
- L’eclecticisme: Introduït per Filó de Làrissa a l'Acadèmia platònica, dominant en els segles II i I a. C., i que es manté amb força durant el període romà, amb la seva gran figura, Ciceró.
Creacionisme i el Concepte del Món
El creacionisme explica l'existència del món, de l'univers com a creació lliure i voluntària de Déu a partir del no-res (ex nihilo), la qual cosa implica la no eternitat del món, la seva temporalitat i contingència. No hi ha un abans de la creació, ja que el temps mateix va néixer amb el món, sent tots dos simultanis.
El Problema de l'Origen de l'Ànima en Agustí
El problema de explicar cómo se origina el alma es un problema especialmente difícil, porque tiene que resolver e integrar:
- La peculiaridad del alma de Adán y del alma de Cristo.
- La transmisión del pecado original.
En efecto, Agustín está convencido de que “cuando pecó Adán en el Paraíso, pecamos todos los hombres” y estamos por tanto, y desde entonces, en un estado pecaminoso, de caída. Esto es en cierto modo incomprensible (¿cómo es que yo he pecado mediante un acto para el cual nadie me consultó?) y, como veremos, tiene mucha importancia en el pensamiento de Agustín (de hecho, por ejemplo, será el problema de fondo del texto que tenemos que leer).
Postures sobre l'Origen de l'Ànima
Respecto del origen del alma había, en cierto modo, varias opciones disponibles:
- El creacionismo: Afirmaba que las almas son creadas por Dios a partir de la nada y de un modo inmediato.
- El traducianismo generacionista: El alma, al igual que el cuerpo, se transmite de padres a hijos en el proceso de generación.
En apariencia, Agustín de Hipona no llegó a conclusión alguna en esta cuestión. Parece, eso sí, que se sintió inclinado a alguna forma atenuada de traducianismo. Esta postura suya puede denominarse creacionismo traducianista: Dios crea el alma de cada hombre de manera individual, pero no lo hace ex nihilo (es decir, a partir de la nada).