El Barroc: Context Històric, Característiques i Literatura en Català

Context històric i característiques del Barroc

Context històric: El Barroc és el període de la història de l’art i de la literatura occidental comprès entre el Renaixement i el Neoclassicisme. L’entusiasme general per la vida i l’optimisme renaixentista es perd a causa de les guerres religioses a Europa, i deixa pas al sentiment pessimista i al desengany barroc. El sentiment de frustració és més accentuat a la península Ibèrica. La política imperialista de la corona espanyola del segle XVI ha causat greus conseqüències: una gran part de la riquesa americana va a parar a Anglaterra i als Països Baixos; la misèria s’apodera de la societat espanyola a força de pagar tributs per sufragar les guerres; a partir del Concili de Trento, la Contrareforma imposa una espiritualitat dogmàtica i repressiva. Durant el regnat de Felip III hi ha l’expulsió dels moriscos, que implica un trasbals econòmic i social. Se sumen les derrotes a l’estranger: independència d’Holanda, de Portugal, i els territoris catalans cedits a França.

Característiques

El Barroc es pot interpretar com una oposició al Renaixement. El pensament barroc és pessimista a causa dels fets socials i polítics. Trets barrocs:

• a) El desengany i la frustració que sent la societat barroca provoquen que s’infravalore la vida terrenal, i es té obsessió pel pas del temps i la brevetat de la vida, que acaba en la mort.
• b) Els artistes barrocs adopten dues actituds: la inconsciència o la consciència de la situació real.
• c) Es creu que a la cort hi ha perills i lluites amagades; les virtuts cortesanes són la reserva i el dissimul.
• d) L’objectiu principal de l’art barroc és la provocació, de manera molt viva, de la sensibilitat i la intel·ligència del receptor.
• e) S’aconsegueix mitjançant l’exageració, l’artifici, l’extravagància, el dinamisme, la complicació i l’enginy. Recursos literaris: imatges (símil, metàfora i símbol), hipèrbaton i hipèrbole.
• f) L’exageració temàtica es produeix en dos sentits: el realista, pel qual s’arriba a la caricatura, i l’idealista, pel qual s’arriba a la bellesa absoluta.
• g) Una altra manera d’expressar la desconfiança per la vida i les falses aparences, i alhora mostrar la complicació de la realitat, és mitjançant el contrast i el joc d’oposats: temàtics, d’actitud i formals (antítesi, paradoxa i oxímoron).

Poesia del Barroc

Context: La seua aparició va ser provocada pel desengany, per un estat de pessimisme que va succeir el període d’optimisme que va comportar el Renaixement. En aquest sentit, l’estètica barroca mostra una crisi intensa de valors que veiem reflectida en tot el món espiritual, polític i social europeu del segle XVII.

Temes

El pas del temps, la brevetat de la vida i, en conseqüència, la proximitat de la mort; la caricatura tragicoburlesca de l’existència; el pessimisme polític.

Estil

• Conceptisme: És una poesia molt elaborada conceptualment que arriba a la provocació mitjançant l’associació arbitrària d’idees i mots, l’ús de l’equívoc, el contrast, la caricatura cruel i la paròdia de la mitologia. Un dels representants d’aquest estil fou Vicent Garcia.
• Culteranisme: Es crea un món de bellesa absoluta, utilitzant metàfores, neologismes, hipèrbatons, recursos fònics i rítmics, i l’ús de personatges mitològics. Va ser conreat, sobretot, per Francesc Fontanella, qui va estar molt influït pel poeta castellà Garcilaso de la Vega.

A pesar de la davallada en la producció literària en català, hi ha una sèrie d’escriptors que segueixen els models barrocs, amb una clara influència d’escriptors com Góngora i Quevedo.

Autors destacats

• Francesc Vicent Garcia: És l’autor més representatiu de la poesia barroca. Té una extensa producció, que inclou des de sonets fins a romanços, que barregen elements cultes i populars, temes greus i jocs humorístics.
• Francesc Fontanella: Va escriure diverses poesies, com un panegíric a la mort de Pau Claris. També va escriure obres de teatre com la Tragèdia pastoral d’Amor, Firmesa i Poesia o un poema mitològic castrat com un diàleg teatral titulat Lo desengany.
• Josep Romaguera: Segueix el conceptisme de Baltasar Gracián, és a dir, forçar el llenguatge per aconseguir una expressió artificiosa i enginyosa.

La prosa del Barroc

Durant tota l’edat moderna, una sèrie de persones amb accés a la cultura escrita van escriure dietaris en català, la qual cosa demostra la importància de la llengua en l’àmbit quotidià i la persistència d’un model normatiu sòlid que provenia del gran prestigi assolit durant els segles anteriors. Es tracta de textos de caràcter privat en els quals l’autor, com a testimoni directe del seu temps, vol deixar memòria per al futur d’allò que ha vist.

Dos dietaristes

• Català de Valeriola: Noble de la ciutat de València que va dedicar-se a la literatura culta sobretot en castellà, però que va usar el valencià en la seua Autobiografia.
• Pere Joan Porcar: Capellà de l’església de Sant Martí de València, va deixar constància en el seu dietari (Coses evengudes en la ciutat i Regne de València) de molts fets històrics rellevants de l’època, com ara l’expulsió dels moriscos, però també de diversos successos menors que il·lustren l’imaginari col·lectiu del Barroc.

A la segona meitat del segle XVII destaca l’obra de Joaquín Aierdi. Notícies de València i de son regne és un dietari on es descriuen diversos fets. En la seua prosa es veu clarament la pervivència del model normatiu heretat de l’Edat Mitjana, alhora que apareixen molts girs col·loquials.

El Romanticisme, el Realisme i la Renaixença

Romanticisme

És un moviment literari gestat a Alemanya i al Regne Unit durant el final del segle XVIII i el principi del XIX com a reacció al Neoclassicisme. Els romàntics reivindiquen l’idealisme i la individualitat, la passió i l’expressivitat del llenguatge. Alhora, els interessa la història i la tradició, i senten atracció per les arrels medievals de la cultura. Aquest moviment anirà molt lligat a la formació de les noves identitats nacionals sorgides a partir de les revolucions burgeses durant tot el segle.

Realisme

Apareix durant la segona meitat del segle XIX i conviu amb el romanticisme fins al començament del segle XX. En part, és una reacció al romanticisme, però sobretot és una conseqüència de les transformacions que havien donat lloc a les tensions socials entre la burgesia i el proletariat. Destaquen Charles Dickens i Benito Pérez Galdós.

La Renaixença

Durant el segle XVIII diversos intel·lectuals havien defensat l’ús de la nostra llengua i l’havien emprada seguint models populars. A partir del segon terç del segle XIX, una sèrie d’intel·lectuals reivindiquen que el català es recupere per a la literatura culta. Comença així un moviment que ells mateixos van batejar amb el nom de Renaixença, i que va permetre la reintroducció del català en tots els àmbits literaris, i va donar empenta a reivindicacions que anaven més enllà del que és estrictament cultural.

El poema La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau es considera el símbol del principi d’aquest moviment, que enllaça amb el romanticisme per la reivindicació del passat i de la pròpia tradició cultural. Amb la irrupció d’un nou moviment literari, el modernisme, la Renaixença es donà per finalitzada amb les morts de Jacint Verdaguer i Teodor Llorente.

L’any 1859, tant a València com a Barcelona, es va restaurar els Jocs Florals, que van funcionar com una plataforma per a l’exaltació de la literatura pròpia, per a la promoció dels nous escriptors en tots els gèneres literaris i per a la confraternitat entre València, Catalunya i les Illes Balears. Els Jocs Florals valencians es van interrompre i no es van reprendre fins al 1879, quan els va convocar una entitat anomenada Lo Rat Penat, promoguda per Constantí Llombart. Es tractava d’una organització cívica que tenia l’objectiu de promoure la cultura dels valencians i, en gran mesura, de descobrir-los el seu propi país.

La relació entre els diferents escriptors i intel·lectuals de la Renaixença va ser molt fructífera: valencians, catalans i mallorquins participaven en els mateixos certàmens literaris i en les mateixes revistes, que van servir per bastir la primera infraestructura periodística en català.