Descartes: Meditacions sobre el dubte i el coneixement

Meditació 1: les coses que podem dubtar

Cal admetre que hi ha coses simples i universals que sí que existeixen, encara que les coses reals puguin ser imaginàries.

L'aritmètica i la geometria tracten de coses simples i generals, certes i que no es poden dubtar.

Hipòtesi del Déu que enganya

Qui m'assegura que Déu no ha volgut que m'equivoqui en raonar matemàticament? Déu és el summum de la bondat, i si m'he equivocat ha sigut per la seva bondat. Com més poderós és el creador, més probable serà que m'equivoqui sempre.

Tot i que hi ha moltes creences que sospito que són molt probables, m'haig d'esforçar a jutjar les que són falses.

Hipòtesi del geni maligne: l'escepticisme universal

Escepticisme universal: dubte cap al coneixement, sigui aquest fets, opinions o creences declarades com a fets, o de dubte respecte d'afirmacions que són pres com a suposicions en un altre lloc.

La seducció de les velles hipòtesis

Em costa no recaure-hi.

En aquesta primera meditació, Descartes es planteja el dubte principal, el que comporta tot el desenvolupament posterior. Descartes va veure que afirmar o negar totes les veritats individualment seria una idea estúpida i inútil. No obstant això, es va adonar que tots els coneixements que havia adquirit al llarg de la seva vida es basaven en els sentits. Per això es va plantejar: puc fiar-me dels sentits? No, ja que si he pogut comprovar que a vegades m'han enganyat, qui em diu que no ho fan sempre? Una altra observació que el va portar al dubte va ser el fet que no pogués distingir el somni de la vigília.

Tot això va portar Descartes a pensar si realment aquest Déu que tant vol demostrar, vol que visquem en un món d'engany i mentida. Però això no és possible, ja que Déu és bondat suprema i no seria coherent que volgués que fóssim enganyats. Així doncs, arriba a la conclusió de la possibilitat de l'existència d'un geni maligne, que mitjançant trampes ens porta a l'error.

Meditació 2: de la natura a la ment humana, i que és més fàcil de conèixer que el cos

Suposo que tot el que veig és fals

Jo sóc alguna cosa. "Jo penso, jo sóc": primer principi indubtable.

La ment no pot tenir les propietats dels cossos.

Què sóc? Sóc una cosa que pensa (res cogitans), esperit, enteniment o raó.

El pensament és un atribut que em pertany: mentre pensi, existeixo.

El jo no depèn de res material per ser conegut.

Sóc jo qui dubta, qui sent, qui percep.

Les qualitats sensibles són canviants.

No puc entendre la cera sense la intervenció de la ment.

Em conec jo mateix amb més claredat i distinció.

Encara que tot sembli fals, n'hi ha prou amb pensar per a ser (racionalisme).

Diferència entre coneixement sensible i racional: concebem els cossos només amb l'enteniment.

Una vegada destruïts tots els coneixements que havia adquirit durant la seva vida, Descartes busca tornar-los a reconstruir mitjançant un patró fiable i de molta més solidesa. Per trobar alguna cosa 100% fiable, Descartes busca entre les funcions de l'ànima, perquè les tasques que necessiten del cos no es poden afirmar, ja que no podem demostrar l'existència de tal cos. Descartes arriba a la conclusió que si pensa, existeix ("cogito ergo sum"). Amb això ja ha trobat la veritat absoluta i ja ha demostrat l'existència de l'esperit. Llavors el cos no és més que el mitjà que fa servir l'ànima per interactuar amb el món material creat per Déu.

Enteniment, imaginar, concebre

La res cogitans són les coses pensants i la res extensa és el cos.

Hi ha 3 veritats: el jo, que és res cogitans (imaginació, pensament); el Déu, que necessita a Déu per confirmar el món exterior, res infinita; i el món, res extensa: la figura i el moviment. Si volem parlar del món amb propietat, el món és extensió i es mesura en figura i moviment (física i geometria).

La única cosa vàlida per parlar del món és l'extensió. Si prescindim de tot, només ens quedaria el jo, Déu i el món.

Intentant veure com funciona la ciència, i veient que funciona bé, els dono la raó: encara que ell cregui en Déu, la raó humana sí que pot conèixer la manera certa i superar l'escepticisme.