Teatre Valencià Postguerra i Manuel de Pedrolo: Evolució i Obra
Qüestió 11. Evolució del teatre del postguerra fins als anys 70
En aquesta època tan difícil, el públic preferia obres d'evasió. L'èxit d'aquest gènere podia haver representat el punt de partida de la recuperació del teatre valencià, però aquesta recuperació no es va produir pel desprestigi del valencià, el qual va comportar la mort del sainet, ja que es percebia com un «teatre de poble». La falta de públic i la censura van portar a la desaparició de moltes companyies, i els teatres es van convertir en cinemes. A més, és l'època d'expansió del cinema, que va llevar públic als teatres.
Cap al final dels anys 50 es va intentar renovar el teatre valencià amb ajudes del Teatro Club, l'Aula Ausiàs March i el Teatre Estudi de Lo Rat Penat, on estaven informats sobre l'evolució del teatre europeu.
València no va saber adaptar-se als nous temps; només uns pocs autors de l'anomenada «generació perduda» van publicar obres. Ho van fer amb un tall generacional respecte al final del sainet, la voluntat de modernització i el desig d'atraure públic nou al teatre en valencià. Però durant els anys 60 fan crisi totes les opcions, i els joves que volien exercir com a professionals es veuen forçats a emigrar a Madrid.
En la dècada dels 60 van aparèixer nous grups que van impulsar la renovació de l'espectacle teatral. És un «teatre independent» que tenia com a objectius: la superació del passat abandonant totalment el sainet, la creació d'obres modernes i crítiques amb la situació social i política, la captació d'un públic jove, l'ús d'una llengua normalitzada sense vulgarismes ni castellanismes, i la formació dels actors.
Malgrat els entrebancs administratius, els problemes amb la censura i la falta d'un públic estable, els grups del teatre independent van propiciar un circuit teatral alternatiu en alguns llocs. Les característiques d'aquest teatre independent dels anys 70 són: la innovació superant la censura franquista, el teatre no convencional, la incorporació a la representació de cançons, balls... I aquest teatre denunciava els abusos del poder i es reafirmava amb la utilització del valencià.
Qüestió 12. Descriu els aspectes més importants de l'obra teatral de Manuel de Pedrolo
Podem dividir el teatre de Pedrolo en tres etapes, tot i que, pròpiament, només té una etapa central intensa i sòlida, que situem a la segona meitat de la dècada dels anys 50. En aquest període, Manuel de Pedrolo planteja una reflexió rigorosa i complexa sobre alguns punts fonamentals de l'existència humana i formula preguntes inquietants i permanents sobre alguns interrogants absurds. Així, s'interroga sobre la solidaritat humana, el conformisme davant la realitat, l'afany de revolta i les seves dificultats, la recerca del coneixement, la incomunicació, la mort i la transcendència (Els hereus de la cadira, 1954).
Els personatges de Pedrolo habiten un món tancat que els separa de manera radical de l'espai exterior. Així, ens trobem amb personatges empresonats, els més decidits dels quals lluiten per enderrocar els murs de la presó, si bé els altres acaben en bona mesura per admetre'ls i acostumar-s'hi a causa de la por que desperta en ells l'espai exterior. Escènicament, aquests conflictes suporten unes situacions tancades, angoixants i claustrofòbiques, en què els personatges es troben sotmesos a accions rutinàries i inútils: Cruma (1950), Pell vella al fons del pou (1957), La nostra mort de cada dia (1958), Homes i No (1959), Tècnica de cambra (1964), Situació bis (1965), etc.
Preocupat per la condició de la persona humana en un sentit transcendent, però compromès amb un país i un moment molt concrets, Pedrolo hereta la temàtica existencial i se serveix de les formes de l'absurd.
El teatre de Manuel de Pedrolo és pessimista quan pren en consideració els problemes col·lectius i planteja una rigorosa transposició de la realitat, feta per mitjà d'uns trets representatius que la sintetitzen i la defineixen. Els personatges viuen abocats cap al seu món interior, que tracten d'explicar-lo sense que això signifiqui que no tenen interès pel món dels altres. Molt sovint els personatges viuen presoners del present, intentant aclarir el seu origen, ja que tan sols tenen un record imprecís del passat, que els confon.