Renovació del Teatre Valencià i Català: De la Postguerra a l'Escriptura Teatral Actual
T11. Descriu la renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys 70.
Amb la implantació del règim franquista es va prohibir el teatre en valencià o en català, provocant la desconnexió amb els corrents innovadors del teatre europeu i nord-americà.
A València, es programaven obres còmiques que responien al model del sainet, fins que a finals dels anys 40 diversos autors proposaren l'obertura del teatre a nous plantejaments escènics i que aquest es basés en els conflictes reals del públic.
La renovació va ser afavorida per diversos organismes disposats a la posada al dia de l'escena valenciana (Ateneu Mercantil de València, Lo Rat Penat i Aula Ausiàs March de la Universitat de València). En aquells ambients va aparèixer una nova generació de dramaturgs millor formats culturalment.
A Catalunya, l'any 1955 es va fundar l'Agrupació Dramàtica de Barcelona, companyia de teatre que va aconseguir programar clàssics, editar traduccions i posar en escena obres d'autors catalans vius (Oliver, Brossa, De Pedrolo...). El 1960 es va fundar l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, que incorporava l'estètica del teatre èpic i que va ser decisiva en la creació del teatre independent de la dècada següent.
T13. Descriu les característiques bàsiques de l'escriptura teatral actual.
A principis dels 70 van aparèixer nombrosos grups de teatre independent, moviment alternatiu al teatre comercial, on el conjunt del grup s'involucrava en l'espectacle i en el procés de producció.
A partir dels anys 70 destaca la investigació de nous espais escènics, com el carrer, la incorporació d'elements d'Àfrica i Orient i la barreja de tècniques tradicionals, com el mim o el circ, amb les projeccions cinematogràfiques. El teatre es desentenia de la paraula i el protagonisme l'assolia l'espectacle.
A finals dels anys 80 s'inicia un procés de recuperació del text, per la seva capacitat d'acció.
Actualment, els models tradicionals han quedat superats en benefici d'autors com Harold Pinter i Samuel Beckett. Un dels referents d'aquesta renovació és Benet i Jornet.
D'altra banda, les institucions que s'havien anat creant des dels inicis de la democràcia contribueixen a consolidar l'estructura teatral.
També apareix un nou tipus d'autor teatral, com l'autor-director (Sergi Belbel) o l'autor-director-actor (Carles Alberola).
Diversos dramaturgs també han escrit guions per a sèries de televisió o comèdies.