Renovació del teatre català de la postguerra als anys 70
Renovació teatral del període de la postguerra fins als anys 70
Descriu la renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys 70.
Una vegada acabada la Guerra Civil espanyola, amb la implantació del règim franquista, el teatre en llengua catalana va ser proscrit dels escenaris professionals i es va desconnectar del teatre europeu i nord-americà, que guanyava força i innovació al final de la Segona Guerra Mundial. Més endavant, el 1955 es va fundar l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), una companyia de teatre reconeguda legalment que, amb limitacions, aconseguí programar clàssics com Shakespeare i Txèkhov i també promocionar autors com Joan Oliver, Salvador Espriu, Joan Brossa i Manuel de Pedrolo. També l'ADB va oferir una col·lecció anomenada «Quaderns de teatre», amb lectures de textos estrangers contemporanis en català: Williams, Ionesco, Brecht, Greene...
El 1960, Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany van fundar l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG), oberta als nous corrents teatrals i alhora reivindicativa d'autors catalans. L'escola va suposar la renovació de nombrosos elements de la pràctica teatral, com el mètode de Bertolt Brecht, i va influir en el teatre independent.
Bertolt Brecht i el teatre èpic
Bertolt Brecht va ser un dels autors (poeta i dramaturg alemany) més renovadors del teatre europeu i el creador de l'anomenat teatre èpic. Va construir un teatre de reflexió i crítica que adquiria el compromís de connectar amb les preocupacions socials i polítiques dels anys seixanta i l'inici dels setanta al nostre país, quan s'enfrontaven al règim franquista estudiants, intel·lectuals i joves nascuts després de la guerra.
Brecht aporta al teatre, sobretot, el gest, el distanciament i el teatre èpic o dialèctic, on es narra, es treballa mitjançant arguments i es demana a l'espectador que prengui decisions. En definitiva, aquest tipus de teatre conté idees i no expressa sentiments com en el teatre tradicional.
Autors catalans de la renovació
Joan Oliver, que s'havia donat a conèixer com a poeta amb el pseudònim de Pere Quart, destacà també com a autor teatral. Adoptà la comèdia burgesa però la ironitza i fa un retrat grotesc de la classe dominant.
Salvador Espriu: a l'obra teatral, narrativa i poètica de Salvador Espriu apareixen uns temes semblants i uns mateixos personatges. Els mites clàssics (grecs, bíblics) i els temes entre l'enyor del temps perdut i la denúncia de la injustícia del present. La seua producció teatral està formada per quatre obres: «Primera història d'Esther», «Ronda de mort a Sinera», «Una altra Fedra, si us plau» i «Antígona».
Joan Brossa és el màxim representant del teatre d'avantguarda, partidari de formes surrealistes. Per a ell no existien els gèneres ni les fronteres entre les arts.
Manuel de Pedrolo, més conegut com a novel·lista, també és autor de teatre. La seua producció teatral consta de tretze obres centrades en el tema de la llibertat.
Descriu els aspectes més importants de l'obra teatral de Manuel de Pedrolo.
Manuel de Pedrolo (l'Aranyó 1918 – Barcelona 1990). El teatre de Manuel de Pedrolo se situa dins el corrent europeu conegut com a teatre de l'absurd i, com la seua obra novel·lística, parteix de l'existencialisme. Es tracta d'un tipus de teatre que ofereix una filosofia pessimista, sovint absurda, de l'existència humana. L'autor pretenia transformar les convencions de la tècnica escènica per mostrar la lluita de l'ésser humà, sovint inútil, per intentar comprendre la irracionalitat que l'envolta. Pedrolo indaga en les condicions socials que possibiliten la violència, l'aïllament o la llibertat solidària.
Entre 1954 i 1963 escriu un total de tretze obres que giren al voltant de la llibertat. Algunes d'elles són: «Els hereus de la cadira» (1954) i «Cruma» (1957).