Poesia Lírica: Funció, Gènere i Especificitat Artística
La funció lingüística de la poesia
La poesia té una funció lingüística simptomàtica. Predomina la funció lingüística simptomàtica (emotiva) com a funció tendent en el text cap a la subjectivitat.
Per a Hegel, la poesia lírica satisfà la necessitat d’expressar el que sentim i contemplem a nosaltres mateixos en la manifestació dels nostres sentiments, per oferir el grau més elevat de les creences d’un poble. El text líric serveix en major grau que el narratiu o el dramàtic de forma fonofonològica, morfosintàctica i semanticointencional (dinamització, transracionalitat, desautomatització).
El mode d’imitació i els subgèneres lírics
El mode d’imitació característic del gènere líric és l’exegemàtic o narratiu, aquell en què només apareix l’expressió de l’autor, però també hi pot haver textos on apareix el mode d’imitació mixt o comú i dramàtic o imitatiu. S’han establit en la lírica diversos subgèneres d’índole formal, com el romanç, la cançó o el sonet.
Gèneres temàtics
També s’han identificat gèneres temàtics com la poesia amorosa, anacreòntica, elegíaca, religiosa, etc. També trobem el gènere de la prosa poètica, que també es situa dins del gènere literari èpic o narratiu.
La lírica com a gènere
La lírica com a gènere no estava definida. L’objecte d’imitació de la lírica és el propi objecte. Proves de la dificultat de la consolidació de la lírica com a gènere són les següents:
- La lírica com a recipient per a diverses formes poètiques.
- La lírica té la capacitat d’acceptar qualsevol tema.
- La lírica com a Totum revolutum i com a “calaix de sastre”.
Des d’Aristòtil, la lírica va ser vista com una espècie sense imitació i sense faula, fins que Dante Alighieri proposà en De vulgari eloquentia “el concepte” com a objecte d’imitació lírica.
L’especificitat artística
L’especificitat artística és el conjunt de característiques que es donen a un text de naturalesa literària o poètica i que, alhora, el separen i l’allunyen en diferents graus del text de llengua estàndard.
Per això cal distingir i introduir dos grans possibles d’especificitat artística: literarietat i poeticitat. La literarietat i la poeticitat no són dos sinònims ni simples qualificatius alternants.
Literarietat i poeticitat
La literarietat i la poeticitat són nocions que representen graus successius de la mateixa tendència lingüística que les oposa a la llengua estàndard. Hi ha una connexió entre aquestes, i és, sens dubte, una condició estàndard de la llengua. La literarietat i la poeticitat s’ofereixen com a tres moments successius d’un procés lingüístic.
“Llengua estàndard” i llengua literària s’aproximen, en línies generals, per la naturalesa denotativa del seu objecte de comunicació, i divergeixen en la diferent comprensió de l’economia verbal dels seus missatges.
Aquesta comprensió econòmica aproxima la llengua literària i la poètica, les quals, no obstant això, divergeixen en els seus resultats, literatura i poesia, en allò que s’aproximaven els missatges literaris i els de comunicació “estàndard”.
El concepte de literarietat està referit a l’especificitat artística que tenen les obres d’art verbal que utilitzen mecanismes de literarietat en qualsevol dels seus nivells de descripció lingüística; un text d’aquesta manera està caracteritzat per posseir especificitat literària quan conté determinats esquemes mètrics.
El concepte de poeticitat, en canvi, implica valor, diferència qualitativa en relació amb la literarietat, que és, a més, condició prèvia per a aquella. Així, un text és poètic si, a més de reunir els requisits propis de la literarietat, té un valor estètic alt que sempre és resultat de l’encert artístic de l’autor en els seus diferents nivells.
Components de la poeticitat
Dins de la poeticitat trobem l’expressivitat poètica, la ficcionalitat mimètica i la construcció imaginària.
- L’especificitat poètica es fonamenta en el poder “desautomatitzador” de la poesia amb les capacitats més comunes de la construcció significativa del llenguatge.
- La ficcionalitat mimètica es fonamenta en la capacitat de mobilització fantàstica per l’efecte ficcional de la mimesi poètica, reconeguda ja per Aristòtil en la seua Poètica. La ficcionalitat mimètica es basa en el concepte de versemblança.