Poesia Catalana Post-70: Vicent Andrés Estellés i Salvador Espriu
Context històric i literari de la poesia catalana Post-70
Els anys 1es. edició i les revistes literàries d'aquesta època reflectixen un ambient de carestia causat per la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial. Aquest context va arrelar en els poetes l'existencialisme parisenc, un moviment incòmode, filosòfic i literari que tractava la relació de l'humà amb la realitat crua i l'angoixa de viure en un món absurd.
El grup poètic de la postguerra (1943-1960)
La poesia simbolista i intimista, amb trets existencialistes, es caracteritza per:
- Allunyament de la realitat i discurs reflexiu sobre el dolor i la mort.
- Perspectiva religiosa i humanista.
- Hermetisme expressiu.
El poeta simbolista i existencial dels anys 50 suggeria la realitat per evocació simbòlica. El discurs s'inclinava cap a la religió i l'humanisme, i predominaven la metàfora, el símbol, l'hermetisme i el rigor formal.
La poesia dels anys 60: el realisme
Els anys 60 van donar pas a una estètica realista, relacionada amb el realisme socialista o amb formulacions literàries aportades per l'escola marxista. Les característiques principals són:
- El poeta passa a ser una persona corrent i solidària.
- L'acte d'escriure esdevé una experiència compartida amb els lectors.
- La inspiració prové de l'experiència real.
- Llenguatge directe i col·loquial.
- El protagonista és corrent i l'objectiu és eliminar les opressions, pensant en qualsevol destinatari.
La nova cançó es va convertir en un fenomen de masses, que va divulgar l'ús del català. Raimon, amb Al vent, n'és un dels màxims exponents.
Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 - València, 1993)
Vicent Andrés Estellés va començar a publicar a la postguerra i es va fer conegut als anys 70. Format dins del Grup Poètic del Puig de la Creu, va desenvolupar una obra prolífica i original.
Temes i estil
- Temes: vida quotidiana, mort, amor, sexe, ciutat, camp, dona i por.
- Compromís: es presenta com a abanderat del poble, i denuncia el drama d'una llengua i una cultura oprimides per un règim.
- Descripció: detallista, amb un inventari de personatges que configuren el seu món molt personal.
- To: combina tendresa, ràbia, sarcasme i amor per expressar la glòria i la misèria d'un país.
Llenguatge i forma
El llenguatge combina la llengua dels clàssics valencians del segle XV (com Ausiàs March) amb la del segle XX i la de l'Horta. La mort i l'amor són l'espina dorsal de la seua lírica, i tracta el sexe i el cos de la dona de manera crua. La seua elaboració és particular: l'adjectivació, les imatges metafòriques, un filtre culte, l'ús de metres regulars i vers lliure, i els topònims carregats de simbolisme. També fa paròdia de la tradició clàssica de les èglogues i dels tòpics de la Renaixença valenciana.
Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, Girona, 1913 - Barcelona, 1985)
Salvador Espriu va ser poeta, dramaturg i novel·lista català. A causa de la Guerra Civil, va ser un escriptor de despatx, com Kafka o Pessoa, hermètic i cabalístic. La seua obra, caracteritzada per barrejar un intel·lectualisme extrem amb un descriptivisme càustic, té una gran singularitat.
La riquesa idiomàtica, la complexitat temàtica i de fonts, i la capacitat per descriure en termes transcendents la història col·lectiva han fet que sigui considerada una de les obres més importants de la literatura catalana del segle XX.
Cicles de la seua obra
En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera (1946), Espriu va evocar el món destruït per la guerra, identificat amb la mítica Sinera (Arenys de Mar). Els quatre llibres següents formen l'anomenat cicle líric: Les hores i Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954) i Final del laberint (1955). Aquests llibres tracen un camí d'interiorització que culmina amb Final del laberint, on Espriu segueix els principis de la teologia negativa, segons la qual Déu es comporta com un cec davant la humanitat.
La posició mística de Final del laberint va canviar en La pell de brau (1960), sens dubte el llibre de més ressonància. La poesia d'Espriu, considerada metafísica fins llavors, va ser qualificada com a realista. El to èpic o didàctic de l'obra va semblar extremadament modern, malgrat la vaguetat social del discurs del poeta, que només parlava en general de la llibertat, la justícia i la tolerància.
En La pell de brau Espriu abocava reflexions sobre la diversitat i la tolerància, i feia servir tècniques antigues (l'ús personal dels símbols i la barreja de sàtira, èpica i elegia). Tot i així, el llibre va adquirir un caràcter de discurs cívic, a causa del clima de la societat catalana del moment, i perquè el punt de vista se centrava en el conjunt de Sefarad (l'Espanya jueva), cosa que va catalitzar una nova actualitat del poeta, fins i tot internacional.
Popularització de l'obra
La gran ressonància de l'obra va ser afavorida pel fet que els seus poemes van ser musicats i cantats per Raimon (Cançons de la roda del temps, 1966). Això va contribuir a la popularització d'una obra que es va llegir, fins gairebé la mort del poeta, en clau patriòtica i de consciència moral i nacional de la societat catalana.