Poesia Catalana de Postguerra i Sociolingüística Valenciana

Tendències de la Poesia de Postguerra

Simbolisme

• Característiques: Existència, malestar, angoixa, símbols i poesia pura.
• Obres: Nabí (Josep Carner) i Elegies de Bierville (Carles Riba). Representava valors de rigor moral, d'exigència literària i fe en la cultura per a redreçar el país.
• Autors: Salvador Espriu i Joan Vinyoli.

Avantguardisme

• Característiques: Surrealista, rupturista amb les concepcions literàries i la llengua tradicional.
• Autors: Josep Palau i Fabre i Josep Vicent Foix (J. V. Foix).

Realisme Històric o Social

• Característiques: Sorgeix com a denúncia social, plantejament marxista, reivindicació de la llibertat individual i un llenguatge senzill i planer per a facilitar la comprensió.
• Autors i obres: La pell de brau (Salvador Espriu) i Llibre de meravelles (Vicent Andrés Estellés).

La Poesia dels Anys 70

• Característiques: Voluntat de fer literatura i reivindicar opcions poètiques que condueixen a explotar les possibilitats del llenguatge.
• Influències i obres: Escriptors joves sota la influència de Joan Brossa i J. V. Foix; antologia Carn fresca (País Valencià), que s'obri com a trencament amb la tradició anterior del realisme històric.
• Autors: Jaume Pérez Montaner, Josep Piera, Salvador Jàfer (País Valencià) i Pere Gimferrer (Catalunya).

Vicent Andrés Estellés (1924-1993)

Nascut a Burjassot (1924-1993). Va treballar en el món del periodisme. Temes recurrents en la seua obra: l'amistat, l'esposa, el dolor i la mort. Guardonat amb múltiples premis, és considerat el gran renovador de la poesia contemporània i una figura molt representativa de la postguerra pels seus temes.

• Estil i temàtica: Realista. Fa la crònica d'una crisi i poesia política.
• Obres destacades:
  • Llibre de meravelles: Reflexiona sobre la monotonia, la mort, la queixa política i el miserable estat de la postguerra.
  • Horacianes, Hotel París i Hamburg: Temes universals, reflexió existencial, dolor per la mort i circumstàncies personals.
• Llenguatge i estil: Combina el registre col·loquial i el culte (clàssics llatins). Evita el simple joc verbal; utilitza topònims, frases fetes valencianes i la variació diatòpica. Presenta un estil elaborat amb adjectivació, metàfores, fórmules clàssiques, èglogues i versos alexandrins.

Salvador Espriu (1913-1985)

Nascut el 1913 i finat el 1985, és una de les veus més importants de la postguerra i cabdal en la nostra literatura.

• Etapa Simbolista: Treballa amb símbols, la visió d'un món absurd, tensions amb el seu poble i una insistència constant en l'angoixa i la solitud. Obres destacades: Cementiri de Sinera (elegia a un món destruït, els horrors i la mort), El caminant i el mur i Final del laberint (caracteritzades per un simbolisme dens i experiències místiques).
• Etapa Realista: La pell de brau, una reflexió moral sobre el drama d'Espanya (Sepharad) i una crida a la concòrdia i a la reconciliació.
• Característiques generals: Ús profund de símbols, mites mediterranis, reflexió sobre la mort amb tocs d'ironia i una constant preocupació pel destí col·lectiu.

Situació Sociolingüística al País Valencià

Bilingüisme Territorial i Conflicte Lingüístic

El territori valencià es divideix en dues grans àrees lingüístiques segons la llengua pròpia tradicional que hi predomine; així doncs, cal parlar de l’existència d’un bilingüisme territorial, ja que per una banda hi ha comarques on la llengua tradicional i històrica és el castellà —la majoria de les de l’interior i el sud d’Alacant—, on no hi ha llengües en contacte puix que només s’hi parla castellà i, per tant, no existeix cap conflicte lingüístic; d’altra banda, hi ha la resta de comarques on la llengua tradicional i històrica és el valencià, en què trobem una situació de dues llengües en contacte, el valencià i el castellà, cosa que genera un conflicte lingüístic provocat pel diferent ús que en fan els parlants valencians d’ambdues llengües.

És per això que la zona tradicionalment valencianoparlant presenta una situació de diglòssia, perquè el castellà és la llengua de prestigi i s’utilitza quasi exclusivament en àmbits d’ús formals com el cinema, la justícia, els mitjans de comunicació, la política, la universitat, la ciència, l’economia, etc., i per això té un gran prestigi social. En canvi, el valencià està desplaçat de la majoria d’aquests àmbits d’ús, ocupats pel castellà amb el qual comparteix minoritàriament els usos, i no té el mateix prestigi social. A més a més, presenta greus problemes d’ús normalitzat en les grans àrees urbanes (València, Alacant i Castelló) i semiurbanes (poblacions de més de 30.000 habitants).

Procés de Substitució Lingüística

Per aquestes raons el valencià es troba en un procés de substitució lingüística, ja que com a llengua minoritzada (perd àmbits d’ús) va perdent també parlants: la població valencianoparlant ha disminuït, és a dir, la població que utilitza el valencià habitualment ha passat del 46% el 1994 al 36% el 2004. D’altra banda, ha augmentat en el mateix període la població castellanoparlant del 44% al 52%, i la població que utilitza ambdues llengües indiferentment, sense preferències, es manté pràcticament invariable durant aquest període (del 10% al 12%).

En aquestes condicions, veient la ràpida progressió de pèrdua de parlants del valencià (un 8% de la població en 10 anys), i mentre no es modifiquen els hàbits d’usos lingüístics de la població valenciana, el valencià es veu irremeiablement abocat a la seua desaparició en un futur més o menys llunyà. Tot depén, doncs, dels usos lingüístics i del paper social que atorguen al valencià els propis valencians.