Poesia Catalana Contemporània: Del Rigor Noucentista a l'Experimentalisme
La poesia catalana de la postguerra
Entre finals dels quaranta i principis dels cinquanta, Carles Riba va esdevenir un punt de referència per als escriptors joves i per a la cultura catalana que lluitava per sobreviure i reafirmar-se. Riba encarnava els valors de rigor moral, d'exigència literària i de fe en la cultura, que havien de ser els fonaments per a redreçar el país.
Riba va donar orientació a un conjunt de poetes més joves, que perllongaven la poesia de tradició postsimbolista i el gust noucentista per l'expressió culta i el rigor en l'ús de la llengua. Paral·lelament a aquesta línia, n'hi ha una altra aplegada entorn de Foix, que reivindica la ruptura formal i lingüística i l'experimentalisme de les avantguardes.
El debat del realisme històric
En la literatura catalana dels anys seixanta es va viure un gran debat, que va enfrontar l'estètica de tradició simbolista amb una altra que concebia la literatura com una forma de compromís polític al servei de la lluita contra la dictadura. És l'anomenat realisme històric o social, que es basava en els plantejaments marxistes d'intel·lectuals i escriptors com Lukács, Gramsci i Brecht, i reivindicava la participació de la literatura en la lluita per l'alliberament individual i social de l'ésser humà.
Antologies i obres de referència
L'antologia Poesia catalana del segle XX (1963), de Joaquim Molas i Josep Maria Castellet, va ser el referent programàtic del nou corrent literari. Dos llibres de poesia de Pere Quart i Salvador Espriu, Vacances pagades i La pell de brau, publicats tots dos el 1960, van ser llegits en aquesta clau realista. En aquest context s'explica l'interès despertat per la Nova Cançó, un moviment que va ser utilitzat per escriptors i polítics per a arribar a un públic més ampli.
El tomb de la dècada dels setanta
En iniciar-se la dècada dels setanta, però, es van produir en el nostre món literari una sèrie de fets que van marcar un tomb en la poesia. D'una banda, es van començar a publicar les obres completes de Joan Brossa, que va sortir així de la seua situació marginal, i es va redescobrir la poesia de Foix. Aquests dos autors es van convertir ben aviat en els mestres reconeguts de les promocions més joves.
La generació més jove compartia la voluntat de practicar la poesia com una activitat autònoma, sense altra finalitat que la de fer literatura, i reivindicava unes opcions poètiques que portaven a explorar i explotar les possibilitats del llenguatge.
El País Valencià
Al País Valencià, l'anunci del canvi va ser marcat el 1974 per una antologia que Amadeu Fabregat va publicar amb el títol de Carn fresca. La tria presentava un mostrari de poetes que, per a Fabregat, significava la presència d'una nova poesia al País Valencià. Prèviament, s'havia produït la reaparició fulminant de Vicent Andrés Estellés. Lletres de canvi, del 1970, va ser seguit, l'any següent, per quatre títols més.
L'obra dels poetes seleccionats en Carn fresca responia a orientacions diverses. Compartien, únicament, el trencament amb la tradició anterior del realisme històric i la voluntat de practicar la poesia com una activitat autònoma, és a dir, sense altra finalitat que la de fer «literatura». De manera simultània, a la resta de la nostra àrea lingüística, poetes com Xavier Bru de Sala i Ramon Pinyol s'allunyaven del realisme precedent i es decantaven cap al simbolisme o l'experimentalisme.