Origen i evolució de la llengua catalana: de l'edat mitjana a la crisi moderna

ORIGEN

La llengua catalana es va originar a l'alta edat mitjana a partir de l'evolució del llatí vulgar. Aquesta evolució es va produir entre els segles VII i VIII. Les primeres manifestacions del català van ser orals; la utilització del català en documents escrits va ser posterior i va seguir aquesta cronologia:

• Segles XIX-XX: primers prestigis dels romans en textos redactats en llatí.
• Segle XXI: frases d'una certa extensió en romanç intercalades en textos llatins i presència abundant de formes híbrides llatí/romànic.
• Segle XXII: documents redactats íntegrament en català d'intenció eminentment pràctica, que destaquen el Llibre dels jutges (lleis traduïdes del llatí) i les Homilies d'Organyà (col·lecció fragmentària de sermons datada al 1904).

El document més antic és el jurament feudal del segle XXI.

EXPANSIÓ

Els segles XIII-XIV van ser una etapa expansiva i de consolidació de la llengua catalana. Es va iniciar la literatura catalana inicial; en aquesta època es va desenvolupar la prosa en català de temàtica filosòfica, historiogràfica, moral i didàctica.

L'expansió territorial de la corona catalanoaragonesa va canviar d'orientació l'any 1213, quan, arran de la batalla de Muret, els comtes-reis van renunciar a la vertebració d'un país a banda i banda dels Pirineus i van optar per estendre's pel sud peninsular i l'est mediterrani. Això va provocar la incorporació de nous territoris al domini lingüístic:

• Mallorca, Eivissa, Formentera i Menorca: repoblació amb catalanoparlants procedents de la part oriental de Catalunya. A causa d'això, les illes Balears pertanyen al bloc dialectal oriental.
• Regne de València: repoblació amb catalanoparlants de la part occidental de Catalunya i amb aragonesos parlants. Això explica que el català del País Valencià pertanyi al bloc dialectal occidental.
• L'Alguer: repoblació amb catalanoparlants orientals.
• Regne de Múrcia: repoblació amb catalanoparlants, fet que explica certs topònims i antropònims murcians.

PLENITUD I FACTORS DE CRISI

Al segle XV el català va assolir la plenitud territorial i literària, i era conegut a la cort de Nàpols i a la cort papal dels Borja a Roma. El català es consolidava com a llengua administrativa i literària, fins i tot a la zona interior del Regne de València. La literatura catalana va viure un veritable segle d'Or.

Aquesta etapa també és el moment en què la consciència catalana entra en crisi. Va començar a establir-se un vincle amb Castella. L'entronització de la dinastia castellana va provocar una castellanització de la cort, i els Reis Catòlics van marcar l'inici d'una subordinació política i cultural de Catalunya a Castella.

En segon lloc, es va donar un altre factor de desequilibri: una evolució econòmica i social molt diferenciada entre els diversos territoris catalans. Mentre que Catalunya vivia una crisi, València vivia una etapa molt esplendorosa. Cap al final del segle, aquestes diferències van quallar en la consolidació d'una doble denominació per a l'idioma.