Narrativa catalana dels anys 70 a l'actualitat i Quim Monzó

Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins a l'actualitat?

Reflexiona, sobretot, entorn de les novetats en la tècnica literària i del context sociocultural. Els efectes del "Maig del 68" i l'inici d'una literatura antirealista van donar origen a la "Generació dels 70". La nostra llengua va recuperar la consideració que havia perdut, i la cooficialitat i l'entrada en el sistema docent contribuïren a millorar la literatura.

Davant de la crisi del realisme, finalitzant els anys 60, dos novel·listes assumeixen la renovació i la indagació narrativa: Terenci Moix i Baltasar Porcel. A pesar d'això, abunden les novel·les realistes i psicològiques. Hi havia més gèneres novel·lístics, com la novel·la experimental o la històrica, però durant els anys 80 i 90 es torna a les formes narratives clàssiques.

Les característiques de la nova narrativa són la crítica política, les vivències de la postguerra, la reivindicació de la dissidència i la marginalitat, i alguns autors senten l'opressió social com a l'individu a les seues obres.

Pere Calders i Joan Perucho van aportar nous recursos formals, els quals, amb una llengua treballada amb cura i des del cosmopolitisme, rebutgen l'estètica realista.

En els últims anys ha aparegut una narrativa literària i inconformista, que rebutja la literatura més convencional. (177)

Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat contemporània i amb quins recursos literaris ho fa.

Joaquim Monzó és un dels autors més personals de la narrativa actual, que ha creat una obra sòlida i un món literari propi. Monzó deforma la realitat per trivialitzar determinades situacions i exaltar altres.

Podem dividir l'obra de Monzó en contes, novel·les i articles d'opinió, encara que la seua fama procedeix de les seues narracions breus, que reflecteixen la nostra societat actual destacant els aspectes més ridículs de la vida quotidiana. Utilitzant la ironia, la paròdia i el sarcasme, així com la desmitificació per a criticar costums, Monzó escriu contes actuals i subversius amb uns personatges anònims i esquemàtics que viuen històries al món urbà, al qual converteix en metàfores dels valors.

Es pot dir que aquests contes, sense argument lineal, són una al·legoria pessimista de la societat moderna, com podem veure en els seus contes, com L'illa de Maians o El perquè de tot plegat.

Conclusió

Com a conclusió, Monzó, mestre del conte literari modern, ens convida a contemplar i reflexionar sobre un món molt particular que no deixa indiferent cap lector. (172)