Llengües vulgars: naixement i unificació lingüística
El naixement de les llengües vulgars
La caiguda de l’Imperi romà (segle V) va provocar la desvinculació política dels diferents territoris conquerits amb un centre de poder unificat i va obrir un procés de fragmentació lingüística.
La data de naixement de les llengües romàniques es fa difícil de precisar perquè el procés evolutiu és lent, diversificat i no es troben mostres escrites que permetin resseguir-ne els canvis. Ara bé, se sap que en el concili de Tours, l’any 813, es recomana la predicació en vulgar, perquè el poble ja no parla ni entén el llatí. A partir d’aquest fet es pot afirmar que cap als segles IX i X el llatí ja havia donat lloc a sistemes lingüístics diferents: les llengües romàniques (català, castellà, italià, galaicoportuguès, francès, romanès, occità, retoromànic, sard).
La situació de les llengües germàniques i cèltiques és comparable a la de les llengües romàniques. El panorama lingüístic a l’edat mitjana es caracteritza arreu per la presència d’un seguit de varietats locals i totes les famílies lingüístiques manifesten una tendència a la fragmentació produïda pel context sociopolític. Totes les llengües (llevat del llatí, l’hebreu, l’àrab i el grec) són vehicles orals, i tan sols una minoria accedeix als documents escrits.
Les primeres mostres escrites d’aquestes llengües orals, anomenades vulgars, apareixen en el segle XI i cap als segles XII i XIII ja es troben obres més elaborades.
La història de les llengües vulgars, a partir d’aquest moment, pren dues direccions complementàries:
- La lluita de les llengües vulgars per desplaçar el llatí com a llengua de cultura.
- La lluita entre les llengües vulgars per ocupar una posició destacada en detriment de les altres.
L’ascensió i la consolidació d’una varietat
Els factors que intervenen en la promoció d’una varietat en detriment de les altres són diversos:
- Factors polítics
- Factors literaris
- Factors religiosos
La unificació lingüística
L’edat moderna i la contemporània es caracteritzen políticament per la creació dels estats moderns. La relació entre llengua i poder polític s’aferma i la llengua esdevé un element fonamental per a la construcció de la nació-estat.
Unitat política significa unificació lingüística. L’estat, exercint l’autoritat que té, imposa una determinada varietat lingüística que ascendeix a “llengua nacional” i rebutja totes les altres varietats, que resten estigmatitzades sota denominacions malsonants: parlars locals, rurals, patuesos... La varietat imposada es converteix en la llengua d’ús formal i públic. A més, les disposicions legislatives que en matèria lingüística promulga i fa complir l’estat i els canvis tecnològics i socials que ha comportat l’entrada en la modernitat han afavorit la unificació lingüística.
Elements que afavoreixen la unificació lingüística:
- El progrés tecnològic
- El creixement de les ciutats
- L’alfabetització obligatòria
Aquests factors provoquen en poc temps grans canvis en el panorama lingüístic europeu. Les poblacions la llengua de les quals no coincideix amb la de l’estat esdevenen bilingües i s’inicia un procés de substitució de les varietats no promogudes. Cap a la meitat del segle XX, la consolidació de les llengües del poder en detriment de les altres és un procés definit.
La situació d’aquestes llengües, però, no és pas homogènia en el conjunt europeu i les circumstàncies sociopolítiques expliquen l’avenç, el retrocés o l’estabilitat.