Literatura Catalana dels Anys 70: Narrativa i Canvis

Històricament, l'època que va dels anys setanta als noranta del segle passat comença amb els darrers extrems del franquisme, un estat general d'agitació política i estudiantil, la mort del dictador i les primeres passes cap a la democràcia parlamentària. Alhora s'accelera el desenvolupament de la indústria i dels serveis, en un país que cada vegada deixa més arrere la tradició agrària. També es desenvolupa el turisme i un marcat sentiment europeista.

L'eclecticisme i la diversitat caracteritzen l'art i la literatura de les darreres dècades. Aquests últims anys del segle XX han destacat pel gran nombre de moviments artístics que han coexistit simultàniament i que han estat en evolució i transformació constant, en interrelació i sovint nodrint-se els uns dels altres. Aquest ritme cultural tan dinàmic ha anat de la mà d'un desenvolupament econòmic, polític i social molt important en el món occidental. Entre 1975 i els anys noranta, la nostra literatura s'ha fet ressò de la pluralitat i de la tendència generalitzada al canvi i a l'evolució. Les nostres lletres han recuperat el to i el ritme, a més a més de la qualitat, en pràcticament tots els gèneres.

Pel que fa a la situació de la narrativa en les últimes tres dècades del segle XX, millora respecte als anys de la postguerra: major nombre de narradors, de públic lector, de premis literaris i el desenvolupament d'una estructura editorial.

En la dècada dels 70 es produeix una embranzida molt forta de l'anomenada novel·la de trencament, que vol trencar amb les tècniques narratives clàssiques i provar de conrear-ne unes altres. En general, i malgrat la gran varietat de formes textuals i estilístiques, interessa més com s'expressa que no el que s'expressa. Això fa que la narrativa de trencament o experimental no tingui una estructura ben ordida, definida, disciplinadament executada a l'estil clàssic (plantejament, nus i desenllaç). Vol crear una forma més adequada i més imaginativa de mostrar la realitat que es proposa abordar.

Pel que fa al contingut, predomina el reflex d'ambients urbans, de la problemàtica de personatges joves, de la seva relació amb el sexe i les drogues com a mostra de rebel·lia contra uns valors socials; plantegen una actitud crítica envers l'autoritarisme i la manca de llibertat sexual. Aquesta literatura forma part del que ha estat anomenat contracultura: noves formes culturals que s'allunyen de la cultura i l'art "oficials" (socialment ben vistos). Hi ha el desig d'obrir-se al món i a noves formes de ser, de pensar i de creure (per exemple, les filosofies d'"extrem orient"). Amb un sentit de fugida, d'aventura o de ritme iniciàtic, la novel·la de l'època tracta el mite del viatge real o literari. La narrativa dels 70 també vol expressar el perfil psicològic dels personatges, els seus sentiments.

En la segona meitat dels 70 i principis dels 80 prolifera la novel·la històrica, que es basa en matèria històrica com a material narratiu: Crim de Germania de Josep Lozano (1980) o Cercamón (1981) de Racionero.

En els anys 80 i 90 s'abandonen les experimentacions i es retorna a formes narratives més clàssiques i a contar històries. Es revaloritza la importància dels personatges, de l'argument ben trenat i més clarament desenvolupat, de les descripcions i de les impressions. Es reivindica la narrativa de gènere (policíaca, històrica, eròtica...).

Així, per exemple, hi ha l'embranzida de la novel·la policíaca amb autors com Jaume Fuster (La corona valenciana, 1986) o Ferran Torrent (No emprenyeu el comissari, 1984).

Als anys 80 encara preval el tractament d'ambients de joves i els seus problemes amb el sexe i les drogues, però amb matisos diferents: el sexe i les drogues ja no són vistos com a mostres de revolta, sinó com a proves de la pròpia afirmació com a persona (malgrat el perill i els errors que això pot comportar). En la segona part dels 80 es conrea l'anomenat realisme brut, que se centra en els trets més contradictoris de la societat capitalista actual: urbana, conformista, burgesa, desigualitària, insolidària i consumista.

En els 90 hi ha més literatura de gènere amb més èxit de vendes, i això permet que molts escriptors, editorials, distribuïdores... ja puguin viure de vendre llibres en valencià: Quim Monzó, Ferran Torrent, Carme Riera...