Literatura catalana de la postguerra fins als anys 70

Després de la guerra civil fins als anys 70

Per a parlar de la producció literària posterior, cal parlar de la nostra cultura sota el franquisme. Malauradament, la nostra llengua deixava de ser oficial, els progressos aconseguits durant la República quedaren abolits: la llengua desapareixia del panorama públic, de l'administració i de l'ensenyament. Això va provocar l'abolició de la Generalitat, de l'Estatut i dels partits polítics, i la prohibició de l'ús públic i oficial del català. La literatura catalana quedava condemnada a ser un fenomen minoritari i sense viabilitat.

Després del 39 la novel·la en català reapareix lentament, primer a l'exili i després a Catalunya. Les circumstàncies polítiques expliquen que bona part de la narrativa que es publica fins als seixanta rebutja tractar directament la realitat i ho fa per mitjà de mites. Altres autors com Perucho i Calders opten per una literatura fantàstica. Una altra tendència està representada per Rodoreda i la novel·la psicològica.

El 1959 es va produir el relleu generacional del panorama literari català. Es va passar del resistencialisme estricte a actituds més enfrontades amb el règim franquista. Al País Valencià caldrà esperar a la dècada dels setanta perquè una nova generació d'escriptors comence a publicar narrativa de manera sòlida i continuada.

Enric Valor

L'obra literària d'Enric Valor es caracteritza per una gran riquesa lèxica i una frase elegant, a la manera de les vella novel·les realistes. De fet, les seues obres narren a la perfecció la vida social del sud del País Valencià. Després de la dècada dels 70, Enric Valor va començar a publicar les novel·les del cicle de Cassana, integrat per la trilogia Sense la terra promesa, Temps de batuda i Enllà de l'horitzó. En aquestes novel·les, que constitueixen una crònica de la societat rural de Cassana de la primera meitat del segle XX, Valor hi rememora les seues vivències de joventut sobre la destrucció d'una classe social, la dels terratinents valencians de les comarques del sud. La producció literària de l'autor inclou també les Rondalles valencianes.

En aquesta obra, Valor no es va limitar a transcriure els relats orals del nostre folklore, sinó que en va novel·litzar els personatges i les circumstàncies, i va donar-los una dimensió literària. El resultat és la creació d'un món literari fascinant.

Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda, en les seues novel·les, realitza un profund anàlisi dels pensaments i els sentiments de les dones, que són les protagonistes, a través del monòleg interior. En les seues obres, l'autora recrea l'univers de la infantesa, que simbolitza la felicitat, davant del món adult de la protagonista, que representa el patiment.

Aloma presenta moltes característiques de les novel·les posteriors: narració en primera persona d'un personatge femení, la introspecció psicològica i el lirisme.

La plaça del Diamant tracta la història senzilla d'una dona de les classes populars i, per mitjà de les seues limitades possibilitats de visió i de comprensió, els grans esdeveniments col·lectius que ha de viure. Les tècniques del monòleg interior i l'ús indistint de l'estil directe i indirecte donen com a resultat una prosa evocadora i poètica, que incorpora també elements simbòlics.

Mirall trencat narra la liquidació de tot un món centrada en la vida d'una dona de la burgesia barcelonina i la seua família, des del començament del segle XX fins a la Guerra Civil. La visió del món que es desprèn d'aquesta novel·la és la més tràgica i desencantada de totes.

Dels anys 70 fins a l'actualitat

Els novel·listes que donaren a conèixer al començament dels 70 compartien la consciència general de la crisi dels models novel·lístics, cosa que els va fer decantar per l'experimentalisme narratiu. Moltes de les novel·les d'aquesta generació tenen un caràcter de crònica generacional i se centren en el tema de la fugida com a reacció contra la situació claustrofòbica que es vivia en l'entorn familiar i en l'entorn sociopolític de la dictadura franquista. Des de la primera meitat dels 80, el gènere de la novel·la (la novel·la policíaca, l'eròtica, la de ciència-ficció i la històrica) ha estat molt practicat pels escriptors, que l'han considerat un mitjà per a arribar a un públic més ampli.

Una altra línia important de la narrativa actual està representada per Quim Monzó i altres autors amb tocs d'humor que no amaguen un cert sentit tràgic de l'existència, i que han produït una literatura que mostra la desorientació ideològica de la nova societat postfranquista.

Quim Monzó

Nascut a Barcelona, ha publicat nombroses novel·les, contes i articles periodístics, ha traduït obres d'autors estrangers i ha guanyat diversos premis literaris. Els contes de Quim Monzó es basen en una idea inicial i única, de vegades una sorpresa final, que produeix un gag, una situació còmica, irreverent i absurda; en els primers llibres, més realista i càustica en els darrers. Després del seu primer recull de contes (Uf, va dir ell), s'hi fa perceptible una evolució envers la màxima elisió d'elements superflus, tant pel que fa a la ficció com al model de llengua literària. Els motius centrals de la narrativa de Monzó van des de la solitud existencial fins a la reflexió irònica sobre l'escriptura.

L'illa de Maians indueix el lector a reflexionar sobre la societat consumista actual, la falta de valors, les manies i paranoies urbanes, i la tirania de les màquines, usant l'humor agre. Té una voluntat de renovació de forma i de tema. Sap jugar de manera virtuosa amb les paraules i usa la ironia i fins i tot el sarcasme.

Poesia: de la postguerra fins als anys 70

Entre la fi dels quaranta i el començament dels cinquanta, Riba va orientar un conjunt de poetes que prolonguen la poesia de tradició postsimbolista i el gust per l'expressió culta i el rigor de la llengua (poesia pura). Hi ha un altre corrent entorn de Foix que reivindica la ruptura formal i lingüística i l'experimentalisme de les avantguardes.

En els anys seixanta es va produir un debat que va enfrontar l'estètica de tradició simbolista amb el realisme històric, corrent que concebia la literatura com una forma de compromís polític i que reivindicava la participació en la lluita per l'alliberament individual i social de l'ésser humà. En els setanta es van començar a publicar les obres completes de Brossa i es va redescobrir la poesia de Foix.

Al País Valencià, l'anunci del canvi el va marcar el 1974 l'antologia d'Amadeu Fabregat Carn fresca, on els autors antologats compartien únicament el trencament amb la tradició anterior del realisme històric i la voluntat de practicar la poesia com una activitat autònoma.

Vicent Andrés Estellés

Estellés és el màxim exponent de la poesia contemporània al País Valencià i un autor representatiu de la postguerra. Va ser guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i Valencianes. A partir del 70 es produeix el que s'ha anomenat el boom Estellés. Destaquen dins les seues obres Llibre de meravelles i Les homilies d'Organyà. L'ambient li va ser favorable perquè es va reincorporar a la nostra escena literària en un moment decisiu de represa cultural al País Valencià.

La poesia d'Estellés es tracta d'un discurs oposat a la «poesia pura», ja que esquiva el pur joc verbal i el lirisme hermètic. Es caracteritza per l'ambient eròtic. Estellés inventaria la realitat per mitjà de la seua poesia, creant un autèntic mural de la València del seu temps. És un testimoniatge, una crònica de la realitat. En la seua poesia, la realitat quotidiana apareix descrita amb un estil molt expressiu amb predomini de la llengua col·loquial. Una altra aportació d'Estellés al gènere poètic és l'ús de referents de la tradició literària clàssica, de vegades amb intenció còmica.

Salvador Espriu

L'obra d'Espriu té un caràcter fortament unitari i va ser guanyadora del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Hi contribueix la creació de diversos mites que recorren la seua obra. L'autor va considerar la seua obra com una meditació constant i obsessiva de la mort. Per a ell, la mort és la realitat última de l'existència humana.

Espriu formava part de la primera generació d'escriptors que, en arribar a la joventut, es van trobar una llengua normalitzada i codificada i un marc de llibertats i autogovern per a Catalunya. Després de la guerra, l'escriptor es va concentrar en la poesia. Destaquen dins les seues obres La pell de brau, Llibre de Sinera, Cançons d'Ariadna i Setmana Santa. En tots aquests llibres, el poeta insisteix en l'angoixa i la solitud que envolten l'home i, al mateix temps, s'hi expressen les tensions del poeta amb el seu poble.

La pell de brau va marcar el moment de màxima projecció d'Espriu. El poeta, convertit en oracle, denuncia les injustícies que van seguir la Guerra Civil.

Característiques de la poesia actual

La poesia catalana de la dècada dels vuitanta va estar marcada per la pèrdua progressiva dels grans mestres de la postguerra com Espriu o Vinyoli. Es va continuar cultivant una poesia relacionada amb les avantguardes històriques, amb referents com Joan Brossa i la seua obra Poesia rasa.

Probablement, però, la línia estètica predominant en la poesia catalana de les dues últimes dècades del segle XX és el realisme líric, on la influència de la poesia de Vinyoli ha estat decisiva.

Al llarg de la dècada dels vuitanta van aconseguir la maduresa artística poetes com Gimferrer, Formosa, Parcerisas i Narcís Comadira, el qual ha tendit, a través d'un rigor mètric i lingüístic progressiu envers les formes clàssiques, a la contemplació, la reflexió i la ironia. A partir de la dècada dels vuitanta s'ha donat a conèixer una sèrie de poetes que han defensat un cert barroquisme vital i plantejaments volgudament heterodoxos. La poesia d'Enric Casasses ha adquirit una actualitat creixent; la seua obra, qualificada de psicodèlica, populista i romàntica, s'ha convertit, durant la segona meitat dels noranta, en un referent inexcusable.

Miquel Martí i Pol

La difusió que de manera progressiva ha aconseguit l'obra de Miquel Martí i Pol l'ha convertit en un fenomen únic d'estimació popular en la poesia catalana del final del segle XX. Aquesta estimació i popularitat s'expliquen perquè la poesia de Martí i Pol és essencialment comunicativa i el seu món metafòric defuig l'hermetisme. D'altra banda, la sinceritat de la seua veu poètica i l'experiència biogràfica que comunica són unes altres raons importants per a comprendre per què la poesia de l'autor ha obtingut aquest ressò. En aquest interès hi ha tingut un pes innegable la interpretació que, d'una part de la seua obra, n'ha fet el cantant Lluís Llach; si bé, per damunt de tot, cal atribuir-lo a la calidesa dels seus poemes, en els quals l'amor, l'experiència moral individual i col·lectiva o la convivència amb la greu malaltia que va patir són presentats amb un llenguatge que sol defugir l'artificiositat. Entre les seues obres més importants destaquen El poble, La fàbrica, Estimada Marta i El llibre de les solituds.

Teatre: renovació des de la fi dels anys 70

El règim franquista va prohibir el teatre en català, que no es va recuperar fins l'any 1946, conreant els models i les formes dramàtiques més tradicionals del repertori de preguerra. Al llarg de la segona meitat dels anys cinquanta i la primera dels seixanta, la renovació va provenir d'aportacions d'autors com Palau i Fabre o Villalonga. Es van fundar plataformes teatrals com l'ADB i l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, que va afavorir el naixement i desenvolupament del teatre independent i la revalorització de les figures del director, l'escenògraf i l'intèrpret.

A la fi dels anys seixanta hi va haver un seguit de grups que van protagonitzar més directament la renovació del panorama teatral: Els Joglars, Dagoll Dagom i Els Comediants, basats en el teatre-festa. El 1976 va iniciar les seues activitats el Teatre Lliure, teatre independent i universal. El desenvolupament del teatre al País Valencià està relacionat amb la intervenció dels germans Rodolf i Josep Lluís Sirera, que reivindicaven la necessitat d'un teatre actual.

Manuel de Pedrolo

Entre el 58 i el 63, Manuel de Pedrolo escriu un total de tretze obres teatrals centrades en la temàtica de la llibertat, el tema de l'autenticitat, el sentit de l'existència i amb coincidències amb el teatre de l'absurd. En Cruma, Pedrolo reflexiona sobre l'autenticitat de l'home; en Homes i No, sobre el conformisme heretat; i en Situació Bis reflexiona sobre la llibertat des d'un punt de vista genuïnament polític. Sorgit de la necessitat d'exposar una situació col·lectiva de repressió, el teatre de Pedrolo despulla el diàleg de qualsevol referència que permeta localitzar-ne l'acció. Els personatges són símbols.

Encara que es relacionava el seu teatre amb el teatre de l'absurd, Pedrolo el considerava més aviat com a teatre de l'abstracte, ja que «és massa coherent per a l'adjectiu d'absurd». El tema de la mort i de la comunicació entre els homes, l'autenticitat, el sentit de l'existència i sobretot de la llibertat articulen la seua obra dramàtica. Ell mateix comentava que el seu teatre «sempre dona voltes entorn del mateix problema. L'examina o el presenta des d'angles diferents, però el problema sempre és, fonamentalment, el de la llibertat».

L'escriptura teatral

A partir del 75, la feina i la funció de l'autor teatral es van diluir en la construcció espectacular col·lectiva. El teatre es desentenia de la paraula «dramàtica». Els protagonistes eren ara els directors, l'expressió corporal i la imatge, i les tècniques de treball col·lectiu. Destaquem grups com Els Joglars, Els Comediants i La Fura dels Baus.

Cap a la fi dels 80, aquest estat de coses va començar a canviar. El Lliure va estrenar textos de Benet i Jornet; el Centre Dramàtic de Rodolf Sirera. I van aparèixer tot un seguit de dramaturgs nous: Sergi Belbel, Jordi Galceran, Lluïsa Cunillé... La paraula es revaloritza com un element clau de la representació teatral. S'imposen nous models com Beckett i Pinter. En l'escena catalana, aquesta renovació ha estat protagonitzada en bona part per l'evolució de Benet i Jornet. Aquesta recuperació del dramaturg està marcada per l'emergència d'un nou tipus d'autor teatral que s'implica plenament en el procés creatiu de l'espectacle. Entre els autors més destacats trobem Carles Alberola, Sergi Belbel i Lluïsa Cunillé.

Josep Maria Benet i Jornet

A partir de la segona meitat dels anys setanta, Benet i Jornet va començar una carrera molt prolífica com a creador de guions per a sèries de televisió. D'aleshores ençà, s'ha mantingut fidel a aquesta nova línia d'escriptura i l'ha continuada practicant de manera regular, la problemàtica d'aquella generació que va viure la postguerra i les seues limitacions, paral·lelament al que podríem anomenar la seua obra dramàtica major. Ha participat com a guionista en sèries com Poble Nou, Rosa, Nissaga de poder, Laberint d'ombres i Vent del plà. Aquesta dedicació s'ha de relacionar amb la preferència de Benet per les expressions de la cultura popular que van nodrir la seua imaginació durant la joventut i que també han influït el seu teatre. Les radionovel·les i els tebeos han inspirat especialment la concepció dels seus mons de ficció. L'interès de Benet per aquests gèneres populars l'ha portat a tenir una predilecció clara pel melodrama, un model teatral que ha practicat, recreat i parodiat repetidament.

Assaig: Joan Fuster i Joan Francesc Mira

Joan Fuster, assagista

El conjunt de la producció literària de Joan Fuster es va constituir aviat en una referència estimulant de normalitat cultural per a la societat valenciana. En els seus assajos va donar carta de naturalització a la prosa d'idees i va abandonar la dedicació tradicional de la nostra literatura als versos. De més a més, la influència de Nosaltres, els valencians, des que es va publicar el 1962, ha estat profunda en la societat valenciana. En aquest llibre, l'examen de consciència característic de l'assaig fusterià es va convertir en una interrogació radical sobre els valencians com a col·lectivitat. El resultat d'aquest examen constatava un país provincià i despersonalitzat, que no té consciència de ser-ho i que prefereix viure del tòpic en comptes de plantejar-se la seua realitat. Aquesta obra va actuar com un catalitzador sobre un grup de joves, generalment universitaris, i va obrir pas a una acció cada vegada més decidida per a fer desaparèixer el provincianisme i construir una cultura nacional i moderna al País Valencià.

Joan Francesc Mira

J. F. Mira és autor d'una producció assagística abundant, constituïda bàsicament per articles publicats en diaris i publicacions periòdiques. Es tracta d'articles que solen partir d'una anècdota de la vida quotidiana, adreçats al lector comú i redactats amb un llenguatge no especialitzat o acadèmic, però literari.

Els seus articles són un producte del columnisme d'opinió que Mira ha practicat amb una gran regularitat. Temes com el nacionalisme, la relació entre la cultura i el poder, la creació i evolució de les identitats i dels símbols que les formen, la importància de les llengües per a crear «consciència col·lectiva» i la possibilitat de manipular tots aquests elements en benefici d'interessos molt concrets ocupen una part considerable dels treballs de Mira. L'eix genèric és la complicada qüestió de la identitat i totes les conseqüències que se'n deriven, especialment l'ús polític que se'n fa. Una part de les grans virtuts de Mira és demostrar, sempre amb un bon punt d'escepticisme, que la problemàtica tan peculiar que valencians i catalans tenim entorn de la nostra condició nacional no és tan diferent de les que pateixen molts altres pobles del món.