Literatura Catalana de la Postguerra a l'Actualitat

Com influeix l'entorn sociocultural en la literatura de la postguerra?

El 1939, la nostra llengua deixava de ser oficial, desapareixia del panorama públic, de l'administratiu i de l'ensenyament i tornava a la clandestinitat, ja que el general Franco considerava les cultures i llengües locals com una amenaça a la unitat d'Espanya. Així, la fi de la Guerra Civil espanyola va comportar la prohibició de la llengua i dels drets civils, la censura i l'exili de gran part dels intel·lectuals.

Amb el final de la Segona Guerra Mundial, la repressió franquista s'alleuja. Tornen les representacions en català, es creen algunes editorials i alguns premis literaris. A més, Carles Salvador organitza els cursos de llengua i literatura a Lo Rat Penat i publica la seua Gramàtica Valenciana. Lentament, la llengua torna a l'ús literari.

Mentrestant, els escriptors exiliats van crear una literatura dominada per l'enyorament del país i el desarrelament. El resultat fou una literatura que havia de ser continuista de les tendències simbolistes i avantguardistes. A la dècada següent, la liberalització va permetre entrar en contacte amb l'existencialisme. En general, el teatre i la poesia van sobreviure, i la narrativa no es va recuperar fins a la dècada dels 50.

Característiques més importants d'Enric Valor

La producció literària d'Enric Valor consta de dues aportacions principals:

• Rondalles valencianes
• Cinc novel·les i relats breus

Valor usa la tècnica del narrador omniscient i subjectiu. Escriu amb precisió, minuciositat i exaltació pel detall. Els recursos de llenguatge oral que utilitza provenen de la tradició popular i el lector s'hi pot identificar. Usa un model de llengua literària molt equilibrat, on inclou peculiaritats valencianes.

A les seues rondalles, Valor opera una profunda transformació i reformulació del relat oral —estructura, situacions i personatges— i ens proposa contes cultes. Els relats breus destaquen per la riquesa de la llengua; es tracta de petites peces amoroses i sentimentals.

La novel·la representa les mateixes característiques estilístiques i lingüístiques que les rondalles, on aboca les seues experiències biogràfiques i coneixements de la terra. Sense la Terra Promesa, Temps de Batuda i Enllà de l'horitzó en són les seues cròniques. Utilitza la narració en primera persona i els protagonistes són la col·lectivitat. El seu espai literari és Cassana, amb la geografia, la ruralitat, el pla i la muntanya. Per tot això, situarem Enric Valor entre els grans fabuladors històrics com Víctor Català i Narcís Oller.

La narrativa dels anys 70 fins a l'actualitat

Els primers anys del regnat de Joan Carles I van ser el període de recuperació pacífica de les llibertats que coneixem amb el nom de Transició democràtica. Va ser una època de vagues i manifestacions. El retorn de la democràcia donà noves experiències quant a la nostra recuperació lingüística, cultural i nacional. El 1982, el valencià esdevenia llengua cooficial.

Als anys 1960-1970, els narradors adopten una postura més íntima i individual. Es preocupen per la llibertat personal i el destí propi. Alguns narradors comencen a publicar una narrativa realista, però amb l'exaltació del món interior del protagonista. El 1970, els escriptors viuen la creació d'editorials, premis literaris i el relaxament de la censura.

Els nous escriptors del 70 es caracteritzen per reflectir el seu món cultural a les seues obres, actitud íntima, llenguatge elaborat i una transgressió moral i ideològica amb la recreació del món prohibit de la infància i joventut mitjançant revoltes i erotisme.

Mercè Rodoreda i l'experiència de l'exili

La producció literària de Mercè Rodoreda està vinculada a la seua biografia, marcada pels esdeveniments culturals i polítics que va viure. La seua obra travessa un dels eixos de la literatura moderna occidental, ja que es fa contemporània a partir de l'experiència de la guerra i de l'exili. Les novel·les de Mercè Rodoreda són les grans novel·les de la literatura catalana moderna.

La seua obra està marcada per la Guerra Civil espanyola. L'experiència de la guerra capgirà la vida de la jove periodista, però representà per a ella l'inici del seu vertader jo narratiu, el d'Aloma. La plaça del Diamant no té res a veure amb l'exili, perquè Colometa forma part de la massa anònima que no es va exiliar. La novel·la va ser el resultat de les experiències vitals, intel·lectuals, polítiques i d'aprenentatge literari que Mercè Rodoreda va fer pas a pas.

En els seus contes i en les seues últimes novel·les, apareix un ventall extraordinari d'exiliats, soldats i gent desprotegida que parlen en terra de ningú. L'exili travessa toda l'obra rodorediana i li dóna sentit. A causa d'aquest, Mercè Rodoreda va emprar la llibertat d'alterar el concepte de la família i de la maternitat.

Quim Monzó i la renovació del conte

Quim Monzó és autor d'uns quants llibres de contes en els quals no ha usat mai aquella llengua ortopèdica que va convertir bona part de la literatura catalana en un cadàver encarcarat. La millor referència de la seua narrativa curta la tenim en Vuitanta-sis contes.

Els contes de Quim Monzó sorprenen i pertorben. La seua lectura permet advertir el rigor de l'autor en la tècnica d'armar la narració curta i la uniformitat d'un estil que no té res a veure amb la simplificació lingüística. Cadascuna de les paraules que escriu Quim Monzó és insubstituïble i fascinadora.

Els seus contes són un reflex de la societat contemporània, ja que una bona quantitat se centren al voltant dels conflictes sentimentals. Monzó fa que les històries esquiven qualsevol temptació melodramàtica i narra els trasbalsos quotidians del sexe i l'amor amb fredor. Un altre fil temàtic és el que converteix la narració en una crònica contemporània de la vida exasperada d'una gran ciutat. També destaca la faula moral, així com aquells relats que exploren l'activitat d'escriure i crear, les paradoxes, les ambigüitats i els enigmes que acompanyen l'acte de fer literatura.