Joan Fuster, Josep M. Benet i Jornet, Manuel de Pedrolo i Joan F. Mira: Literatura Catalana del Segle XX

Joan Fuster, assagista essencial de la literatura catalana

Joan Fuster és l'assagista més important i més modern de la literatura catalana del segle XX. Després de la Guerra Civil, els assagistes escassejaven, i Fuster va omplir aquest buit amb una extensa obra literària de gran diversitat temàtica. Les seues reflexions se centren en l'ésser humà. Amb aquests dos plantejaments, Fuster reflexiona i fa reflexionar els lectors sobre els problemes actuals amb una visió universalista.

Amb «El descrèdit de la realitat», publicat el 1955, començà una brillant carrera d'assagista. Després publicà molts altres títols: D. P. O., Diari, Babels i babilònies i Sagitari. Aquestes obres responen a un humanisme clàssic i ètic, on també es pot veure la influència dels moralistes i racionalistes francesos. Fuster tracta diversos aspectes de la cultura i de la vida quotidiana, i planteja temes relacionats amb la història i la política. També publicà treballs erudits. El 1962 publicà «Nosaltres els valencians», «Qüestió de noms» i «El País Valencià».

En conclusió, la força de la personalitat intel·lectual i l'extensió de l'obra de Fuster han superat l'àmbit literari estricte i s'han projectat sobre la vida valenciana i catalana. Fou una de les figures més representatives i més influents del país.

Josep M. Benet i Jornet i el teatre català contemporani

Durant els anys seixanta, Josep M. Benet i Jornet es va formar en les lectures populars i els serials radiofònics, i va entrar en contacte amb Ricard Salvat, M. Aurèlia Capmany i Fabià Puigserver. Però no li va interessar el teatre de l'absurd, el de Bertolt Brecht ni el teatre existencialista. És pràcticament l'únic autor de la seua generació que ha aconseguit estrenar amb regularitat, i ha mantingut una certa complicitat estètica i ideològica amb un públic que l'entén. És autor d'una trentena d'obres, entre les quals: Una vella, coneguda olor, Berenàveu a les fosques, Desig i Olors.

Evolució del seu teatre

En el teatre de Benet i Jornet es pot observar l'evolució següent:

1. Del realisme social a la recerca d'un territori mític.
2. Les obres del cicle de «drudània».
3. Retorn al realisme, però focalitzant la intimitat dels personatges.
4. Apropament al teatre de Harold Pinter.
5. Retorn a un intimisme en què la comunicació es fa gairebé impossible.

En el seu teatre, l'entorn és molt important. Durant els primers anys de la seua producció, l'entorn feia els personatges infeliços o cruels. Més endavant s'ha transformat, i ha dut els personatges a la dificultat d'expressar-se.

Aportacions a la televisió

Benet i Jornet és un dels referents fonamentals en el camp del guió televisiu de ficció, especialment per les seues aportacions en la professionalització de la figura del guionista. Va començar fent guions televisius per a TVE i va crear la primera sèrie diària del territori espanyol, Poble nou, que ha obtingut diversos premis importants, entre els quals el Premi Blanquerna de Comunicació 2010 i el Max d'Honor 2010.

Manuel de Pedrolo i el teatre de la condició humana

Podem dividir el teatre de Manuel de Pedrolo en tres etapes, tot i que només té una etapa central sòlida i intensa, a la segona meitat de la dècada dels 50. En aquest període, Pedrolo planteja una reflexió rigorosa i complexa sobre l'existència humana, i formula preguntes inquietants sobre alguns interrogants absurds. Els personatges de Pedrolo habiten un món tancat que els separa de l'espai exterior. Així, ens trobem amb personatges empresonats, alguns dels quals lluiten per enderrocar els murs de la presó, i altres que acaben per acostumar-s'hi.

Escènicament, aquests conflictes suporten unes situacions tancades, molt angoixants, en què els personatges es troben sotmesos a accions rutinàries i inútils: Cruma, Pell vella al fons del pou, Homes i no, Situació bis i Tècnica de cambra. Preocupat per la condició humana en un sentit transcendent, però compromès amb un país i un moment concrets, Pedrolo hereta la temàtica existencialista i se serveix de les formes de l'absurd.

En conclusió, el teatre de Pedrolo és pessimista: els personatges viuen abocats cap al seu món interior, presoners del present, i intenten aclarir el seu origen, que els confon.

El teatre català i valencià durant el franquisme

Amb la implantació del règim franquista es va prohibir el teatre en valencià o català. Aquest es va desconnectar dels corrents del teatre europeu i nord-americà fins després de la Segona Guerra Mundial. Al País Valencià es demanaven obres d'evasió i es programaven obres còmiques que responien al model del sainet, com la revista musical La cotorra del mercat.

El 1946, autors com Faust Hernández Casajuana i Rafael Martí Orbrerà proposaren que l'escena valenciana s'obrira a nous plantejaments escènics i que tractara arguments inspirats en els conflictes reals de la societat. A Catalunya, el 1955 es fundà l'Agrupació Dramàtica de Barcelona, companyia de teatre que programà clàssics, editaren traduccions i posà en escena obres d'autors com Joan Oliver (Pere Quart), Salvador Espriu i Joan Brossa. El 1960 es fundà l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, que fou decisiva en la creació del teatre independent de la dècada següent.

Principals autors

• Pere Quart escriví comèdies en què criticava la burgesia.
• Joan Brossa fou el millor representant del teatre d'avantguarda.
• Manuel de Pedrolo es centrà en el tema de la llibertat.

En l'àmbit valencià, la renovació es degué al fet que diversos activistes teatrals trobaren empara en alguns organismes favorables a la posada al dia de l'escena valenciana. Així aparegué una nova generació de dramaturgs, entre els quals cal destacar: Martí Domínguez i Barberà (No n'eren deu?), Francesc de P. Burguera (Tornar a voler) i Joan Alfons Gil Albors (Barracó).

Joan F. Mira i l'assaig en miniatura

Joan F. Mira ha tractat els seus assaigs amb una frescor singular. L'article d'opinió és, a les seues mans, un assaig en miniatura. Ha après de Fuster els recursos més importants del gènere. Maneja molt bé la ironia i és un veritable mestre de l'adjectiu.

Quan Mira observa el poble, un costum o un territori, compara el que descriu amb allò que passa al nostre país. Si observa coses que no tenen comparació amb els costums, ho constata amb ironia, sorpresa i curiositat. Temes com el nacionalisme, la relació entre la cultura i el poder, la importància de les llengües per a crear consciència col·lectiva, les identitats i els símbols que les conformen, i la possibilitat de manipular tots aquests elements en benefici d'interessos concrets, ocupen una part considerable dels treballs de Mira. L'eix genèric d'aquestes reflexions és la qüestió de la identitat, i les conseqüències que se'n deriven, sobretot el seu ús polític.

Algunes obres importants que cal destacar són: La condició valenciana, Una biblioteca en el desert, Cucs de seda i Els treballs perduts.

En conclusió, és un escriptor arrelat al país, conscient de les seues virtuts però també de les seues mancances, que observa la societat valenciana amb una mirada madura. Els clàssics, la democràcia i la raó sustenten la seua forma analítica i reflexiva d'examinar la vida.