Joan Francesc Mira i Mercè Rodoreda: Identitat, Llengua i Psicologia

Tema 16: Joan Francesc Mira i la reflexió sobre la realitat contemporània

Joan Francesc Mira ha reflexionat en els seus assajos sobre la nostra realitat contemporània. Explica-ho.

Joan Francesc Mira, en els seus assajos, ha reflexionat sobre la realitat contemporània. L'eix temàtic al voltant del qual giren aquests assajos inclou la qüestió de la identitat dels valencians, el nacionalisme, la relació entre cultura i poder i, per damunt de tot, la llengua. La possibilitat de manipular tots aquests elements per obtenir interessos molt concrets, gairebé sempre polítics, ocupa també gran part dels textos de Mira.

Alguns crítics han considerat que Mira parlava només "dels valencians" o fins i tot "per als valencians" i que això limitava molt l'interès i l'abast dels seus treballs. Però no és així, ja que la majoria de les consideracions que Mira fa sobre, per exemple, el paper de la llengua en el terreny del nacionalisme, són vàlides per a qualsevol societat occidental.

Tota la reflexió de Mira parteix del compromís amb la llengua i la cultura del País Valencià, com a escriptor i com a membre de la societat. De fet, la seua implicació cívica i política en la societat valenciana és coneguda i l'ha dut a presidir Acció Cultural del País Valencià, a crear i impulsar la plataforma Valencians pel Canvi o a ser candidat al Congrés dels Diputats pel Bloc Nacionalista Valencià.

La influència de Joan Fuster

Mira, en la seua obra assagística, té molta influència de Joan Fuster, amb qui va tindre contacte personal. Com Fuster, els clàssics i l'humanisme, la democràcia i la raó són la base de la seua forma de reflexionar. Com ell, també, intenta provocar la reflexió en el lector mitjançant un estil proper al diàleg i amb un llenguatge d'aparença senzilla i natural. Quant al vessant ideològic, Mira opta a la llarga per una variació de la proposta fusteriana, però sense abandonar mai la defensa de la unitat lingüística i cultural.

T3. La producció literària de Mercè Rodoreda i la psicologia dels personatges

Estàs d'acord amb aquesta asseveració? Explica per què.

Aquesta asseveració és certa. Diversos crítics han localitzat l'obra de Mercè Rodoreda dins el gènere psicologista, el corrent més important dels anys 20 i 30 a la literatura europea, encara que amb algunes particularitats (especialment en les obres publicades a partir dels anys 70). La novel·la psicològica suposa una forta innovació en la novel·lística del segle XX, ja que construeix mons interiors complexos que s'amaguen darrere de fets quotidians. En aquesta línia, la trama senzilla imperant en la major part dels relats rodoredians esdevé així una carcassa perfecta per fer-hi descripcions psicològiques minucioses.

Els personatges i la descripció psicològica

De fet, els personatges de Mercè Rodoreda tenen una forta personalitat i presenten una acurada descripció psicològica, encara que no física. L'escriptora només destacarà del físic aquells elements essencials que puguen completar la comprensió dels personatges per part del públic lector. Les expressions i el parlar són el que defineix els personatges, més que no el seu aspecte físic, i són les paraules les que n'expliquen la psicologia.

Així, les seues obres se centren en la història i l'anàlisi dels personatges, principalment femenins, els quals, lluitant contra enemics (la guerra, l'exili, les penúries econòmiques, les relacions amoroses frustrants...), descobreixen el significat de la vida i la seua identitat. Per tant, en aquest periple vital, molts personatges canvien i es transformen en una altra persona. Hi ha, doncs, una anàlisi minuciosa de les transformacions que comporta el pas del temps en els personatges (Aloma es transforma en el pas de l'adolescència a l'edat adulta; Natàlia es transforma en Colometa i una altra vegada en Natàlia, ara més madura).

Introspecció i monòleg interior

La introspecció en el món interior dels personatges es reforça a l'obra de Mercè Rodoreda amb tècniques com el monòleg interior, mitjançant el qual els personatges parlen sense la mediació del narrador, moltes vegades dirigint-se a un receptor invisible, com ocorre a La Plaça del Diamant, que es construeix amb la tècnica que alguns crítics han anomenat "escriptura parlada".

Conclusió

En conclusió, la literatura de Mercè Rodoreda incideix en la psicologia dels personatges. Uns personatges que avancen sempre a la recerca de l'equilibri interior i que, com ho va fer l'autora i la seua obra, maduren amb el pas del temps.