Història de la Llengua Catalana: Variacions, Decadència i Literatura (S. XVI-XVIII)
Variació diastràtica: Adquirim un nivell cultural determinant. El grau d'instrucció i el nivell de competència lingüística que assoleix l'individu i la comunitat en què viu poden arribar a ser elements distintius de grups socials determinants.
Variació diacrònica
La lingüística històrica estudia les varietats temporals d'una llengua en diverses èpoques històriques i tots els elements que en formen part: fonètica, morfologia, sintaxi i lèxic.
Variació diatòpica
L'estudi de la variació lingüística d'una llengua al territori on es parla en un moment històric concret determina les varietats diatòpiques o geogràfiques i les característiques d'aquestes varietats. La nostra llengua n'és un exemple i actualment s'entén per territoris de quatre estats: Espanya, França, Itàlia i Andorra.
Variació diafàsica
Les variacions del llenguatge que es produeixen depenent dels components de la situació d'ús (el tema, el grau de formalitat, el canal de comunicació i el propòsit comunicatiu). Hom empra el concepte de competència lingüística a l'hora d'usar el registre adequat en els diversos contextos situacionals possibles. Relacions més habituals: el col·loquial, el vulgar, el científicotècnic, el juridicoliterari i el periodístic.
S. XVI-XVII-XVIII: Crisi, Castellanització i Decadència
El segle XVI va representar per als països de parla catalana l'inici d'un llarg període que es va caracteritzar per una progressiva pèrdua de personalitat política, per l'estancament econòmic i per una disminució en l'ús del català com a llengua literària en benefici del castellà. No es poden comparar amb la brillant producció literària del segle XV. Les causes de la crisi venien de lluny, com la davallada demogràfica ocasionada per epidèmies de pesta: la segona meitat del segle XIV va assolar amb una virulència especial les comarques litorals de la Corona d'Aragó.
Al final del segle XV la unió de les corones catalanoaragonesa i castellana en temps dels Reis Catòlics i el descobriment d'Amèrica van desplaçar l'eix comercial de la Mediterrània a l'Atlàntic, convertint la Corona d'Aragó en una peça secundària d'un complex polític que gravitava entorn de la Corona de Castella. L'aristocràcia autòctona es traslladà a una cort establerta a Castella, es caracteritzà progressivament i s'identificà amb la política centralista de Carles I, Felip II i els seus successors.
La Guerra de les Germanies (1519-1521) acabà amb la victòria del bàndol aristocràtic sobre l'aliança burgesa-popular, i va augmentar la submissió i la castellanització de la noblesa autòctona, reforçada per l'establiment a València de la cort de la viuda de Ferran el Catòlic, Germana de Foix.
El Renaixement
Va ser el moment en què més es va voler que el català deixés de ser una llengua de literatura. La literatura adquirí un caràcter eminentment cortesà i palatí, amb una noblesa cada vegada més castellanitzada i lligada als interessos de la monarquia. Les classes mitjanes eren l'únic sector que tenia una producció literària en català. La burgesia, a partir de les Germanies, va ser cada vegada més limitada i subsidiària, i va quedar reforçada per la persecució i l'eliminació de la Inquisició, que constituïa el sector més dinàmic de les classes mitjanes.
La impremta i les llengües nacionals modernes
L'eliminació del català de la cort i la desaparició de la cancelleria van suposar també la pèrdua de la referència d'un model de llengua literària comú; la literatura medieval se sentia cada cop més llunyana. Aquestes circumstàncies adverses es van produir just quan la impremta es posava en marxa. Mentre les altres llengües nacionals aprofitaven la impremta per difondre's, el català va perdre l'oportunitat de constituir-se en una llengua nacional moderna.
Decadència i llengua literària (S. XVI-XVIII)
La decadència és el període de la nostra història literària que va des dels primers anys del segle XVI fins a les primeres dècades del segle XIX. Durant aquest període hi va haver una certa continuïtat literària en català, que va produir el Renaixement, el Barroc i el Neoclassicisme. Durant aquests segles la castellanització va afectar únicament la literatura culta i sectors socials molt restringits.
S. XVI: Renaixement i Contrareforma
La poesia culta: Joan Timoneda
Escriptor i editor que captava allò que el públic lector preferia. Una de les característiques de la seva activitat editora va ser la confecció i l'edició de cancioners de preu reduït posats a l'abast de tots els públics, en forma de plecs solts i de llibres de butxaca. El més important és el cancioner bilingüe Flor d'enamorats. A més de ser el compilador dels poemes, va ser l'autor de bona part dels poemes recollits. La poesia culta elaborada és fruit de la imitació i la recreació de cançons populars. Els poemes de Timoneda representen una novetat respecte de la tradició poètica medieval, tant pel metre com pels temes, tractats amb una llengua directa i fluïda.
El teatre: La Vestia de Joan Ferrandis d'Heredia
Bilingüisme i ambient cortesà. Per primera vegada, a la cort de Germana de Foix, la senyora parla en català amb les criades i les seves amigues, mentre que els homes parlen en castellà. La noblesa valenciana encara no havia renunciat del tot a la seva llengua. El castellà era la llengua del virrei i de la tropa que li anava darrere, la qual cosa ocasionava tensions entre la senyora i la criada; les dones es mantenen més fidels a l'idioma. Els homes tenen un paper més actiu a la cort i parlen castellà.
Prosa literària
Diàleg humanista. L'obra més important és Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, de Cristòfor Despuig.
El Barroc
La poesia
Francesc Vicenç.
Teatre: Lo desengany de Francesc Fontanella
És l'obra dramàtica més destacada i personal de Francesc Fontanella. Tirsis i Mireia, dos pastors, van a l'encontre del màgic Maure perquè els doni solució a les penes amoroses. Maure els ajuda fent-los participar en una obra de teatre on es representen les noces de Venus i Vulcà, amb la desesperació de Mart, que se sent menyspreat per Venus. Mart se sent menyspreat i ella incompresa; finalment tots dos creuen que és l'altre qui els ha oblidat.
La prosa memorialista
La continuïtat de la llengua literària van ser els llibres de memòries i els dietaris, que expliquen notícies quotidianes sobre el món eclesiàstic, els costums i les diverses incidències de la vida a València durant el segle XVII.
La Il·lustració i el Neoclassicisme
Teatre culte: Lucrècia, de Joan Rami
Període en què Menorca va estar sotmesa a la sobirania anglesa, tant en l'àmbit cultural com en l'econòmic. Les autoritats angleses van fer que la cultura autòctona fos molt diferent de la que es produïa en altres llocs de la nostra àrea lingüística.
La prosa
Trobem en aquest segle reculls de rondalles i adagis, com la Rondalla de rondalles (1776), de Carles Ros, inspirada en la tècnica del Cuento de cuentos de Quevedo. Es tracta d'una obra que descriu la vida quotidiana des del 1769 fins al 1816, redactada en un llenguatge col·loquial, castellanitzat i de to popular. Dues obres: Rondalla de rondalles.
Literatura popular (S. XVI-XVII-XVIII)
Manté una vitalitat enorme durant aquest període. Es tracta d'una literatura molt lligada a la transmissió oral i al sentit tradicional, i que sol anar acompanyada de la música, la dansa o l'espectacle i la diversió.
Teatre religiós: El Misteri d'Elx
Aquest teatre medieval, que es feia en llatí, va donar lloc al drama religiós. Continua representant-se al temple de Santa Maria d'Elx: una representació de la mort, assumpció i coronació de la Mare de Déu, que es remunta al final del segle XV o al començament del segle XVI. La representació es divideix en dues parts: 1r, la Vespra, que escenifica els darrers temps de la vida terrenal de Maria; 2n, La Festa, la pujada al cel de la Mare de Déu i la seva coronació triomfant a l'aire per la Santíssima Trinitat. El Misteri, espectacle teatral, es combina amb el cant, la música instrumental i l'escenografia.