L'Escola Mallorquina i la Literatura Catalana del Segle XX

L'Escola Mallorquina

L'Escola Mallorquina és un fenomen literari específic de Mallorca, una escola estètica autèntica. Aquesta abastaria el gènere poètic i es limitaria als poetes mallorquins de dues generacions. Coincideix cronològicament amb el Noucentisme i segueix les directrius marcades per Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover.

Les característiques principals d'aquest grup són:

• El triomf de la línia clàssica, de la serenor i de l'equilibri.
• La pulcritud de la paraula, la frase i el vers.
• Música fàcil, amable i perceptible sense esforç.
• El paisatge com a únic tema.
• Un fons humà que prové del classicisme de Costa i Llobera.
• Autors: poetes i traductors com Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber, Miquel Ferrà i Guillem Colom.

Diferències i semblances entre el Noucentisme i l'Escola Mallorquina

Ambdós coincideixen en els principis estètics, en el rigor formal i en l'oposició al Modernisme. En canvi, es diferencien en el seu context: al contrari del Noucentisme, l'Escola Mallorquina és rural. No té una burgesia potent i organitzada que reclami cultura pròpia i lluiti pels seus interessos. A més, també són diferents la ressonància que té en la societat mallorquina i la que té a Catalunya.

Maria Antònia Salvà va ser la primera poetessa catalana moderna. A més, va ser una gran defensora de la llengua i de la literatura catalanes, sobretot durant la postguerra.

Miquel Costa i Llobera

Miquel Costa i Llobera va ser militant d'un partit polític liberal, regidor de l'Ajuntament de Palma i diputat a les Corts a Madrid. Desencantat, va abandonar la política i s'acostà al catalanisme polític. Conegut com el poeta del dolor, escrivia en català sobre les seves desgràcies personals després que es morissin la seva dona i els seus dos fills. Utilitzava la llengua catalana com a únic mitjà per expressar els seus sentiments més íntims i dolorosos. El seu únic sentit per a la vida era viure per plorar pels seus éssers estimats i perpetuar-ne el record en la poesia. El 1919, després que morissin els seus dos fills en la mateixa vesprada, no va tenir forces per seguir escrivint.

La seva obra poètica es divideix en dues etapes. La primera és la de la poesia en castellà, on destaca Poesías. Durant aquesta etapa escriu poesia en castellà que es caracteritza per la buidor. La segona és la de la poesia en català, on destaquen Cap al tard i Poemes Bíblics. Finalment, Miquel Costa i Llobera també va conrear l'assaig, amb discursos en què exposa la seva teoria literària.

Joan Alcover

Joan Alcover, poeta, traductor, prosista i capellà, venia d'una família rica amb grans possessions. Va iniciar la seva trajectòria poètica en castellà, però en estudiar la carrera de Dret a Barcelona, això el va introduir en els cercles de la Renaixença, per la qual cosa més tard va canviar a escriure en català. La carrera no li va anar gaire bé i va fracassar, per la qual cosa es va fer sacerdot i des de llavors va combinar la vida capellana amb la d'escriptor.

Les característiques principals de la seva escriptura són la mesura i la perfecció formal, el sentiment religiós i el paisatge real, conegut, concret i limitat (Pollença i Formentor). La seva vida com a poeta es va dividir en dues etapes: la de la seva joventut, on es va aproximar més al romanticisme i que destaquen Poesies i Tradicions i fantasies, i la de la seva maduresa, on destaquen Horacianes i Visions de Palestina.

El Modernisme

El Modernisme és un moviment cultural d'abast europeu que neix a finals del segle XIX i s'estén fins a principis del XX. És un moviment que abarca totes les arts, i els escriptors són artistes que tracten de modernitzar la societat en general. El seu vessant literari apareix a Catalunya (àrea modernitzada i industrialitzada) el 1881, amb l'aparició de la revista L'Avenç, i arriba fins al 1911, any de la mort de Joan Maragall.

Objectius: la creació d'una cultura nacional pròpia i moderna que superés el Romanticisme, i la creació d'una llengua moderna depurada de barbarismes i vulgarismes. El Modernisme va rebre influències europees de corrents estètics com el parnassianisme, el simbolisme i el prerrafaelisme, així com de corrents filosòfics com el vitalisme de Nietzsche.

Dues actituds diferents dins del mateix moviment

Els regeneracionistes entenien l'art com una eina per educar la societat, mentre que els decadentistes (esteticistes) l'entenien com una forma d'evasió de la realitat que tenia la finalitat de procurar el plaer estètic. En general, el moviment es va caracteritzar per la recerca de l'art total. A més, cal destacar la reproducció en les obres de les tensions de l'artista incomprès.

Les plataformes de difusió del Modernisme van ser la revista L'Avenç, les Festes Modernistes de Sitges organitzades per Santiago Rusiñol i la cerveseria Els Quatre Gats, punt de trobada dels artistes i intel·lectuals de l'època.

Joan Maragall

Joan Maragall és l'autor més representatiu de la poesia modernista catalana. Va ser periodista i traductor d'autors estrangers, els pensaments dels quals va introduir a Catalunya. És considerat el gran ideòleg del Modernisme. Les característiques de la seva obra són l'ús espontani de la llengua (sense arcaismes), l'actitud optimista i vitalista, i l'enyorança del passat, així com l'orgull i la confiança en el futur. Tot i que també va destacar en el teatre i en l'assaig, Joan Maragall és majoritàriament conegut per la seva obra poètica (Visions i Cants, La Vaca Cega, Oda a Barcelona...).

La prosa modernista

Pel que fa a la prosa, on es va veure més reflectida la depuració de la llengua, les característiques més importants són la reproducció de les tensions individu-societat, així com l'heroi enfrontat al medi social (marginat, incomprès, solitari...), un nou estil narratiu (prosa poètica), la profunditat psicològica dels personatges, el simbolisme, la imitació tècnica de l'impressionisme pictòric i el llenguatge rural.

De la narrativa modernista cal destacar Caterina Albert, pintora i escultora de formació autodidacta que va utilitzar el pseudònim Víctor Català. Entre les seves obres cal destacar La Infanticida, Drames Rurals, Un film, 3.000 metres i Solitud (l'obra més representativa del Modernisme).

El teatre modernista

Finalment, cal destacar que l'arribada del Modernisme va suposar un gran canvi per al teatre: va significar el gènere i va passar a ser més un acte cultural que social. Es poden diferenciar dues tendències: una de regeneracionista, influïda per Ibsen, caracteritzada pel conflicte individu-societat i pels problemes socials i laborals; i una de simbolista, influïda per Maeterlinck, que buscava commoure l'espectador mitjançant l'escenografia.

L'autor més important és Santiago Rusiñol, un autor polifacètic que, a més de dramaturg, era també pintor, novel·lista i assagista. La seva obra es divideix en diferents etapes: una primera etapa costumista (llibres de viatges), una segona etapa simbolista (Cigales i Formigues), una etapa d'èxits (L'heroi) i una última etapa de teatre satíric (L'auca del senyor Esteve).

La postguerra i l'exili cultural

El 1939 començaria la dictadura de Franco, de quaranta anys, en la qual hi hauria una persecució brutal i continuada. Es van abolir els progressos polítics i lingüístics de la República. L'absolutisme franquista va prohibir la llengua i els drets civils, i va provocar un doble exili, intern i extern. A més, moltes intel·lectuals van ser executats. La clandestinitat va ser un silenci imposat per la censura. El castellà com a llengua oficial i el català eren perseguits.

• Primera etapa (repressió), 1939-1946: època de màxima repressió i aïllament cultural.
• Segona etapa: permissió del teatre en català, editorials i premis.

A Mallorca, el franquisme va imposar una política repressiva que va provocar un clima de terror, amb la castellanització de la població i la persecució dels simpatitzants de la cultura catalana. Alguns autors es van exiliar interiorment, com Salvador Espriu, però la majoria van marxar a l'exterior. La seva vida estava en perill. Els que van anar a França es van trobar amb una inestabilitat que va esclatar amb la Segona Guerra Mundial i l'amenaça nazi, per la qual cosa van emigrar a Amèrica (Armand Obiols, Mercè Rodoreda des d'Europa, Pere Calders, Agustí Bartra i d'altres en camps de concentració), els quals van subsistir de maneres diverses. A partir del 1946 alguns van tornar. A partir dels anys seixanta el règim s'obrirà i, amb això, es produirà una nova repatriació. Els Jocs Florals a l'exili, les revistes i les publicacions d'obres van ser fonamentals.

Característiques de la literatura de l'exili

No hi va haver un patró cultural únic. La temàtica és el personatge en una realitat estranya. És una literatura d'experiència i de testimoni de fets traumàtics. La producció va ser escassa, amb la dispersió dels intel·lectuals.

• Novel·la a l'exili: per la censura, moltes novel·les escrites a la dècada dels quaranta es van publicar als anys seixanta. Realisme màgic i novel·la psicològica.
• Narrativa testimonial: l'objectiu és deixar testimoni de fets traumàtics, com la guerra o l'estada en camps de concentració.
• Poesia de l'exili: Josep Carner, amb Nabí, i Carles Riba, amb Elegies de Bierville.

La recuperació cultural

El silenci imposat per la censura va crear la clandestinitat, la qual va durar una repressió lingüística. A mitjans de la dècada dels quaranta es van autoritzar homenatges, actes culturals i la publicació de llibres. El 1951 és la data final de la postguerra en la literatura, amb la fi de la clandestinitat. Es van crear les bases de la infraestructura d'un món editorial amb convocatòria de premis i concursos. El 1944 van aparèixer dues revistes, Poesia i Ariel, que mostraven les darreres aportacions literàries i van orientar els joves escriptors. A Mallorca, el 1941, es va crear la col·lecció Biblioteca Les Illes d'Or. El 1960 es va normalitzar la traducció, es va iniciar el boom editorial i es va fer la campanya de publicació del DCVB.

Pel que fa a la poesia, hi va haver una tendència antiga cap a la tradició simbolista i la tradició avantguardista. La poesia hermètica connecta amb les preocupacions metafísiques i religioses de l'època.

Quant a l'assaig, va prestar un gran servei a la represa cultural, amb una funció crítica i de guia per a les noves generacions d'escriptors. Josep Pla escriu una extensa obra que no es va publicar fins a l'entrada de la dècada dels cinquanta.