L'Escola Mallorquina, el Noucentisme i el Teatre Modernista

L'Escola Mallorquina

La llengua dels poetes mallorquins

Durant el segle XIX, malgrat la imposició de la llengua castellana com a llengua oficial de l'Estat, la majoria de la població mallorquina continuava parlant en català. La Renaixença va fixar els objectius de recuperar l'ús literari de la llengua. Més tard, a Mallorca es va conformar un model de poesia diferent dels altres, conegut com a Escola Mallorquina: caracteritzat per una llengua viva i col·loquial amb influències mínimes del castellà. El seu model literari és la Renaixença a les Illes, on autors com Marià Aguiló, Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover van desenvolupar el català amb un lèxic i una sintaxi nobles.

Concepte de l'Escola Mallorquina

L'Escola Mallorquina fou un moviment cultural illenc, sense consciència ni voluntat explícita de formar un grup homogeni; presenta vinculacions amb el Romanticisme, el Costumisme, el Naturalisme, el Modernisme i el Noucentisme. Hi ha autors que presenten una alternança entre el català i el castellà. Els autors comparteixen diverses característiques: un perfil conservador, catòlic, d'ideologia rural i tradicional, i un nacionalisme mallorquí sovint desvinculat del Principat.

Fins al 1936, el concepte d'Escola Mallorquina té dos sentits principals:

• Aportació global de Mallorca a la cultura catalana.
• Tendència poètica d'unes característiques determinades dins la cultura catalana.

Els precedents

Els poetes mallorquins de la primera meitat del segle XX citen autors que van incidir en la confluència d'aquesta tendència poètica:

• Els romàntics: destaca Josep Lluís Pons i Gallarza entre els poetes romàntics.
• Precedents directes: Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover foren admirats i seguits pels autors de l'Escola Mallorquina. D'ells van prendre la perfecció formal i el gust pel paisatge mallorquí.

Característiques de l'Escola Mallorquina

Els poetes de l'Escola Mallorquina tenien el convenciment que la poesia mallorquina havia assolit la perfecció amb Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover. La seva obra es considerava sagrada i intocable; per això, els altres poetes sentien sovint un sentiment d'inferioritat.

Entre les característiques externes i formals destaquen:

• El triomf de la línia clàssica, la serenor i l'equilibri.
• El vers ha de tenir «música» immillorable, perceptible sense esforç.
• Elecció del paisatge exclusivament com a motiu temàtic.
• El fons humanístic que prové del classicisme de Costa i Llobera, allunyat de la superficialitat.

Autors i grups de l'Escola Mallorquina

Són poetes que treballen a consciència. Se'n distingeixen tradicionalment dues generacions:

• Primera generació (1906): Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber i Miquel Ferrà.
• Segona generació (1917): Miquel Forteza, Joan Pons i Marquès i Guillem Colom.

Aquesta classificació ha estat criticada perquè els límits no són gaire clars atenent a la data de naixement dels autors.

Noucentisme i l'Escola Mallorquina

El Noucentisme fou el resultat de l'ascensió al poder del catalanisme burgès, que va permetre la col·laboració entre el poder polític i els intel·lectuals. A les Illes, la falta d'un poder polític i social nacionalista que donés suport als intel·lectuals mallorquins va impedir que es pogués dur a terme un programa cultural modernitzador complet, de manera que el centralisme espanyol hi continuà dominant quan va aparèixer l'Escola Mallorquina.

L'Escola Mallorquina coincideix amb el Noucentisme en el classicisme a través d'una contenció d'arrel clàssica expressada amb rigor acadèmic de la forma. No obstant això, el tema del paisatge és alhora un element diferenciador, ja que la preocupació dels noucentistes pel món urbà contrasta amb la idealització del paisatge exclusivament mallorquí. La poesia de l'Escola Mallorquina és una tendència literària marcadament insular, poc procliu a l'evolució de l'expressió poètica i al marge d'altres corrents literaris de l'època, a diferència del caràcter del Noucentisme.

Miquel Costa i Llobera

Miquel Costa i Llobera és un dels noms més importants de la nostra literatura. Nascut en una família rica i amb moltes possessions, va ser company de Joan Alcover i Antoni Maura, i deixeble de Pons i Gallarza a l'Institut Balear de Palma.

Començà els estudis de dret a Barcelona, on entrà en contacte amb Marià Aguiló i Jacint Verdaguer i s'incorporà de ple al moviment de la Renaixença, afiliant-se al catalanisme literari i optant pel català com a llengua literària, bé que encara no de manera exclusiva. Va deixar els estudis i tornà a Mallorca ja com un autor de prestigi. Va publicar Poesies, on s'inclou «El pi de Formentor». Més endavant es va ordenar sacerdot a Roma, fou nomenat Mestre en Gai Saber als Jocs Florals i el 1903 publicà Tradicions i fantasies, basat en llegendes mallorquines. Pronuncià a l'Ateneu Barcelonès el discurs «La forma poètica», on proposava una poesia basada en l'harmonia entre la forma i el contingut, i publicà la seva obra cabdal: Horacianes.

Característiques de la seva obra

La seva obra és breu, bella, elegant i mesurada, amb un clar predomini del bon gust. Hi destaquen el sentiment religiós i el paisatgístic: el paisatge és concebut com un símbol religiós i se centra en la geografia de Mallorca, sobretot Pollença i Formentor. Sovint és un paisatge sense presència humana directa, caracteritzat per la soledat.

Etapes poètiques

• Etapa de joventut: s'inicia amb el recull Poesies, on ja destaca per la maduresa, la seguretat creadora, la perfecció formal i la intensitat lírica. És l'etapa d'arrel més romàntica; el poema més brillant i conegut, «El pi de Formentor», reflecteix plenament aquest esperit.
• Etapa de maduresa: destaca per l'adaptació de les formes mètriques clàssiques a la llengua catalana i l'adopció del ritme clàssic. L'obra Horacianes esdevingué un model de classicisme per als noucentistes, inspirada en el poeta Horaci amb un model de perfecció formal i puresa estètica.

Joan Alcover

Joan Alcover va estudiar el batxillerat a l'Institut Balear; fou company de Costa i Llobera i alumne de Pons i Gallarza, de qui heretà la cerca de l'equilibri formal. Inicià la carrera de dret a Barcelona. Juntament amb Maura, s'introduí en la política activa dins el Partit Liberal, primer com a regidor a l'Ajuntament de Palma i més tard com a diputat a Corts a Madrid.

Començà a ser conegut com a poeta escrivint en castellà. A ca seva organitzava setmanalment una tertúlia literària on concorrien destacats intel·lectuals com Gabriel Alomar, Miquel Costa i Llobera i Antoni Maria Alcover. El 1906 participà en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana; el 1909 fou proclamat Mestre en Gai Saber, i fou nomenat membre corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, president dels Jocs Florals de Barcelona i membre de l'Institut d'Estudis Catalans.

El poeta del dolor

La seva trajectòria literària va estar profundament marcada per circumstàncies familiars tràgiques: la mort de la seva esposa, amb qui havia tingut tres fills; es tornà a casar i tingué dos fills més, però de tots cinc fills només un li va sobreviure. Davant d'aquesta tragèdia va escriure el cèlebre poema «Desolació», transformant el dolor en matèria poètica i trobant en el català l'únic vehicle possible per expressar-lo.

Trajectòria poètica

Alcover començà escrivint poemes en català i en castellà, prioritzant inicialment el castellà amb la intenció de projectar-se com a poeta oficial i ser conegut a Madrid. La seva obra poètica s'inicià amb Poesías (que incloïa alguns poemes en català) i continuà amb Poemas y armonías; són versos que reflecteixen la imitació de models forans.

Durant la maduresa es produeix la seva gran transformació poètica i el retorn definitiu al català. A Hores tràgiques s'aferra a la poesia en català com a mitjà per manifestar els sentiments més íntims i dolorosos amb autenticitat i una interpretació humanitzada del paisatge.

El seu recull cimera és Cap al tard, una de les fites de la literatura catalana, que expressa l'arribada tardana a la plenitud vital mitjançant poemes independents estructurats en seccions:

• «Cançons de la serra»: símbol de la pàtria i retorn a la terra; inclou «La Balanguera».
• «Elegies»: contenen la lírica més commovedora, on afronta la tragèdia personal i perpetua la memòria dels seus difunts a través del vers.
• «Endreces»: poemes dedicats als intel·lectuals que participaven en les seves tertúlies.
• «Juvenil»: cinc composicions de la seva primera època.
• «Vària»: composicions diverses no adscrites a cap altre nucli temàtic.

Teoria literària

Joan Alcover destacà també com a assagista. La seva teoria literària està recollida en tres assajos fonamentals: Humanització de l'art, Reacció literària i L'art segons Tolstoi. Amb una prosa àgil i elegant, proposa la reconciliació entre l'art i la vida col·lectiva i popular. La sinceritat, la realitat i la claredat constitueixen els pilars de la seva estètica literària.

El Teatre Modernista

El teatre modernista català es va desenvolupar principalment entorn de dues tendències ideològiques:

• Teatre regeneracionista: pretenia reproduir el conflicte entre l'individu i la societat portant a escena problemes socials i laborals. Amb finalitat ideològica, adoptà tècniques del realisme i del naturalisme. En destaca Joan Puig i Ferreter amb Aigües encantades.
• Teatre simbolista: buscava commoure l'espectador mitjançant el valor evocador i suggeridor més enllà de l'aparença. Els personatges, idealistes i espirituals, representaven la sensibilitat enfront de la realitat prosaica. Entre els autors destaca Santiago Rusiñol amb obres com Cigales i formigues.

Santiago Rusiñol

Santiago Rusiñol fou un artista polifacètic (dramaturg, pintor i escriptor). Va viure a París, on entrà en contacte directe amb l'impressionisme pictòric. Fundador del Cau Ferrat a Sitges, hi organitzà les cèlebres Festes Modernistes, que van tenir gran ressò mediàtic per a la difusió de l'ideari modernista.

Les seves obres teatrals plantegen sovint la tensió entre l'artista i la societat burgesa mitjançant l'antítesi de la «poesia» (idealisme) contra la «prosa» (materialisme burgès), present a peces com L'alegria que passa. Posteriorment, constatant la dificultat de transformar la societat únicament des de l'idealisme, conreà la sàtira social a L'auca del senyor Esteve (1907), novel·la i posterior obra teatral on el jove Ramonet trenca la tradició familiar per dedicar-se a l'escultura enfront del pragmatisme immobilista encarnat pel senyor Esteve.

El Moviment Noucentista

Josep Carner

Josep Carner és considerat el «príncep dels poetes» i la figura més destacada del Noucentisme literari. Col·laborador habitual a La Veu de Catalunya, traductor, autor de teatre i membre destacat de la Secció Filològica de l'IEC, la seva trajectòria comprèn dues etapes principals:

• Etapa d'iniciació: anys d'aprenentatge en què experimenta amb diversos gèneres, sota la influència de Jacint Verdaguer i el Modernisme. Publica el seu primer recull, Llibre dels poetes (1904).
• Etapa noucentista: la seva etapa més prolífica i madura. Hi destaquen Primer llibre de sonets, Els fruits saborosos (1906) i Segon llibre de sonets. En aquestes obres és palesa la influència clàssica dels mestres de l'Escola Mallorquina, Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover.

Concepte, ideari i caracterització del Noucentisme

El projecte noucentista perseguia transformar la cultura catalana, modernitzar la societat i alinear-la amb les tendències europees, recollint anhels del Modernisme però amb el suport directe de les institucions i de la burgesia organitzada.

El moviment representà el pacte entre els intel·lectuals i les classes dirigents perquè la cultura catalana fos assumida i impulsada des dels organismes públics a partir d'un ideari nacionalista, un model cultural propi, una llengua normativitzada i una estètica harmònica:

• Possibilisme i pragmatisme: establiment d'objectius assolibles mitjançant el treball rigorós.
• Organització i planificació: rebuig de l'espontaneïtat bohèmia a favor de la reflexió i l'obra ben feta.
• Classicisme: europeisme d'arrel mediterrània basat en l'harmonia grecollatina.
• Arbitrarisme: cerca de l'harmonia mitjançant el sotmetiment estricte a les regles formals.
• Civilisme: idealització de la ciutat com a espai civil de convivència ordenat i respectuós.
• Imperialisme cultural: voluntat d'irradiar i fer exportable la cultura catalana moderna.
• Racionalisme: culte a la raó, a la mesura i al domini de la intel·ligència sobre la pulsió emotiva.

Etapes històriques del Noucentisme

• Primera etapa (1906-1913): la Lliga Regionalista consolida el seu pes institucional. Enric Prat de la Riba presideix la Diputació de Barcelona; Eugeni d'Ors fixa el pensament del moviment a les seves Gloses; Josep Carner publica Els fruits saborosos; i les directrius lingüístiques de Pompeu Fabra triomfen arran del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906).
• Segona etapa (1914-1923): constitució de la Mancomunitat de Catalunya, que articula una sòlida infraestructura cultural: creació de la Biblioteca de Catalunya, xarxa de biblioteques populars, Escola de Bibliotecàries, Escola de Mestres, Institut del Teatre, escoles industrials i noves empreses editorials.

Característiques de la poesia noucentista

Juntament amb l'assaig, la poesia fou el gènere representatiu per excel·lència del Noucentisme, definit per:

• Màxim rigor formal, correcció mètrica i precisió lèxica.
• Depuració de la realitat: no es reprodueix directament la natura, sinó que se'n reelaboren les formes ideals.
• Idealització bucòlica i harmònica del camp.
• Sintaxi oracional equilibrada i elegant.
• Distanciament i contenció emocional del poeta respecte de la matèria tractada.
• Assimilació de models parnassians i simbolistes clàssics.
• Presència de motius de la vida quotidiana que transmeten pau, mesura i serenitat.