Enric Valor, Mercè Rodoreda, Quim Monzó, Miquel Martí i Pol i Joan Fuster

Enric Valor

La producció literària d’Enric Valor consta de dues grans aportacions: per una banda, les rondalles valencianes, i per l’altra, cinc novel·les i alguns relats breus.

Valor usa la tècnica del narrador omniscient i subjectiu. Escriu amb gran precisió, minuciositat i exactitud pel detall. Té un gran domini de la llengua, els recursos orals provenen de la tradició popular i usa un model de llengua literària molt equilibrat.

Les rondalles

Les seues rondalles estan escrites a partir d’un nucli narratiu sobre el qual l’autor transforma, reformula i ens proposa, mitjançant l’escriptura millorada, uns contes cultes, distints de les rondalles tradicionals.

Els relats breus

Els relats breus més pròxims a l’estil del segle XIX destaquen per la riquesa de la llengua. Es tracta de petites peces amoroses i sentimentals.

La novel·lística

La seua novel·lística presenta les mateixes característiques que les rondalles, però és on aboca les seues experiències biogràfiques i els seus coneixements de la terra. En les seues novel·les fa la crònica del període històric que viu: Sense la Terra Promesa és la crònica dels primers anys del segle XX i la Primera Guerra Mundial; Temps de Batuda i Enllà de l’horitzó són la crònica de la Guerra Civil. Aquestes tres obres formen la trilogia del Cicle de Cassana.

En elles usa la narració en primera persona per a oferir més adequadament el material de ficció i augmentar la complicitat del lector.

Enric Valor fa d’un registre literari actuar totes les virtualitats expressives de la llengua i, a més, és el millor representant de la tradició lingüística i literària d’abans i després de la Guerra Civil.

La novel·la valenciana a finals del segle XX

A principi dels anys 70, la producció novel·lística valenciana no és de gran qualitat (Una carència singular de Joan Fuster, el 1972), fins que apareix una generació de joves escriptors valencians que coneixen altres models i canvien el panorama amb l’aparició de la novel·la del canvi i la novel·la realista evolucionada.

La novel·la del canvi altera la narrativa utilitzant dos procediments transgressors: la manipulació del llenguatge i la postulació de certs temes ideològics. Un exemple de novel·la del canvi és Assaig d’aproximació a “Falles folles fetes foc” d’Amadeu Fabregat, el 1974.

Manipulant el codi es pretén introduir el lector dins del text, el qual no té un argument massa explícit i considera aquest com un discurs autònom amb temes com la reivindicació de la dissidència, la ruptura amb els valors tradicionals i el desig de modernitat.

Altres opten per aprofundir el llegat del realisme explicant històries comprensibles però de manera més clara. En aquest grup tenim les narracions nostàlgiques, amb records de la infantesa perduda en un espai rural preindustrial.

Cap a 1980, diverses causes propicien que els narradors valencians tinguen una concepció més eclèctica, com Ferran Torrent i la seua obra Un negre amb un saxo. Això és possible gràcies a la introducció de l’ensenyament reglat del valencià (1983), la consideració del sector editorial i llibrer i la tendència a la professionalització, que comporta un nou període en la novel·la valenciana caracteritzat per la liquidació de l’experimentalisme precedent, l’evolució del realisme i la publicació de moltes i diverses novel·les de gènere, com les de Josep Lozano (1980: Crim de Germania).

Mercè Rodoreda

La producció literària de Mercè Rodoreda està profundament vinculada a la seua biografia, marcada pels esdeveniments culturals i polítics que viu. La seua obra és contemporània a partir de l’experiència de la guerra.

Les seues novel·les són les grans novel·les de la literatura catalana moderna. La seua obra està marcada per la Guerra Civil Espanyola. L’experiència de l’exili amplia els límits del realisme literari per a compartir la memòria del món des del qual ens parlen els seus llibres, encara que l’obra és també una reflexió sobre la feminitat i l’amor.

L’experiència de la guerra capgira profundament la vida de la jove periodista que, entre 1933 i 1934, feia periodisme polític, publicava interessants entrevistes i escrivia les primeres novel·les.

Aloma (1938), La plaça del Diamant (1962) i Mirall trencat (1974) són les obres més importants de Mercè Rodoreda.

Rodoreda utilitza molt la primera persona, el monòleg i el monòleg interior en particular.

A causa de l’exili, en el terreny personal, Mercè Rodoreda empra la llibertat d’alterar el concepte de la família i de la maternitat. Finalment, en el terreny creatiu, dona una gran llibertat creativa sense pensar en l’èxit.

Quim Monzó

Quim Monzó (Barcelona, 1952) és autor d’uns quants llibres de contes en els quals abandona les tècniques tradicionals per a crear un nou estil. La millor referència de la seua narrativa curta és Vuitanta-sis contes, de 1999.

Els seus contes sorprenen i pertorben. La seua lectura permet advertir el rigor de l’autor en la tècnica de construir la narració curta i la uniformitat d’un estil que no té res a veure amb la simplificació lingüística.

Els seus contes són un reflex de la societat contemporània, perquè una bona quantitat es centren al voltant dels conflictes sentimentals. Monzó fa que les històries esquiven qualsevol temptació melodramàtica i, optant per una mirada violenta i seca, narra els trasbalsos quotidians del sexe i l’amor amb fredor. A més, fa ús del doble sentit i la ironia.

Un altre fil temàtic és el que converteix la narració en una guia contemporània de la vida exasperada d’una gran ciutat. La solitud, la desesperança, l’avorriment i els actes incomprensibles i rutinaris de cada dia queden reproduïts en els personatges de Monzó.

Un altre grup temàtic és la faula moral, les paradoxes, les ambigüitats i els enigmes que acompanyen l’acte de fer literatura.

L’últim exemple de narrativa curta és Mil cretins, publicat el 2012.

Miquel Martí i Pol

Miquel Martí i Pol (1929-2003) és el poeta més llegit i popular de les darreres dècades a Catalunya. El seu to popular el fa accessible a tots els públics sense perdre el valor de la crítica. La seua constant referència a la situació social i nacional catalana fa que molts dels seus poemes siguen citats per polítics i altres dirigents socials, mentre que molts cantants posen música a les seues creacions, la qual cosa li dona popularitat.

Miquel Martí i Pol naix en una família obrera. A causa de la precària situació econòmica de la família, als 14 anys comença a treballar com a comptable, però el 1972 deixa el treball per una esclerosi múltiple. A finals dels anys cinquanta, s’afegeix al nucli pioner de la Nova Cançó com a cantautor. A més, milita al PSUC i és membre de l’Assemblea de Catalunya.

Poesia i vida són dos elements lligats en la seua obra. Els seus poemes reflecteixen totes les etapes del poeta: la reflexió metafísica, la poesia realista i compromesa, la malaltia i la seua superació, el compromís nacional, el pas del temps i el balanç de la vida.

La seua poesia és interior, personal i subjectiva, amb un temps obert, exterior i social; ha evolucionat i oscil·lat segons la seua biografia i la societat. Hi ha contribuït la seua experiència biogràfica sobre els tres valors humans: sinceritat, autenticitat i solidaritat.

Va rebre el Premi Nobel i algunes obres s’han traduït a diversos idiomes. Destaquen les següents obres: La fàbrica i Un pont de mar blava.

Joan Fuster

Joan Fuster és l’assagista més important i més modern de la literatura catalana del segle XX. És un gran precursor del gènere al País Valencià, però també a Catalunya, on els assagistes escassejaven.

Fuster és un autor d’una extensa obra literària de gran diversitat temàtica. Les seues reflexions se centren en l’ésser humà, aspectes bàsics i quotidians i inquietuds de la seua època; reflexiona sobre els problemes actuals amb una visió universalista. Els seus articles de diari són assaigs en miniatura.

Amb El descrèdit de la realitat comença, el 1955, una brillant carrera d’assagista. Diccionari per a ociosos (1964) és una obra molt important. Aquesta obra respon a un humanisme clàssic i ètic, i també consta de la influència de Montaigne.

El 1962 publica Nosaltres els valencians i, el 1967, Combustible per a falles.

La força de la seua personalitat intel·lectual i l’extensió de la seua obra han superat l’àmbit literari estricte i s’han projectat sobre la vida cultural i civil valenciana i catalana. És una de les figures més representatives i més influents de la cultura del país des de la dècada dels 60 fins a la seua mort. Fuster utilitza molt la ironia, el joc de paraules, el doble sentit i l’adjectivació.