El Romanticisme i la Renaixença a Catalunya

El Romanticisme

Moviment filosòfic d'arrel nacionalista, nascut a Anglaterra i Alemanya a finals del segle XVIII, i que s'estén per tot Europa durant la primera meitat del segle XIX. Els seus ideòlegs alemanys recuperen les tradicions populars, el folklore, que consideren representatives del que anomenen "l'ànima del poble", i que presenta un rebuig dels cànons clàssics que defensaven els neoclassicistes durant la Il·lustració.

Altres característiques

• Defensa de la llibertat de l'artista i de l'originalitat de l'obra d'art.
• Reivindicació de la lletjor, l'horror o el grotesc com a valors estètics.
• Barreja de gèneres, de tons o d'estils en una mateixa obra.
• Predomini del sentiment sobre la raó: introspecció, subjectivitat i individualisme.
• Exaltació d'un cert sentiment nacionalista o patriòtic, relacionat amb el folklore i l'ambientació medieval, que idealitzen (cada nació té un caràcter propi i un passat gloriós).
• Presència de l'exotisme o l'aventura. Els protagonistes transgredeixen la llei o duen conductes antisocials.
• Intensa relació amb la natura, correlat objectiu (fórmula per representar emocions i sentiments íntims del poeta a través del paisatge).
• Ús d'un estil grandiloqüent, que busca la màxima expressivitat.
• Transgressió, formal i conceptual, de les normes literàries i les lleis i la moral convencionals. Aquesta transgressió es veu en els comportaments antisocials dels seus personatges.
• Tractament de temes absoluts: la immensitat, la mort, el destí...

El Romanticisme Català i la Renaixença

La llengua catalana es troba en una situació de diglòssia (valor social menor al castellà), i el català perviu com a llengua del poble i ha donat una literatura popular de gran dimensió social.

Durant el segle XVIII, època de la Il·lustració, sorgeix l'interès d'historiadors per la llengua, la literatura, la memòria del passat medieval (la Corona d'Aragó, els comtats catalans)... Ja en el segle XIX, i influenciats pel Romanticisme, a Catalunya sorgeix la Renaixença: moviment d'escriptors que recupera i defineix la identitat catalana a través de la seva llengua i literatura, tant la popular com la culta medieval. Aquest moviment també és polític, busca dignificar la llengua catalana i restablir una literatura nacional al mateix nivell que la de qualsevol país europeu.

Objectius de la Renaixença

• Donar prestigi social a la llengua i la literatura catalanes.
• Recuperar la consciència d'unitat lingüística entre els territoris de parla catalana.
• Crear una literatura culta en català en tots els gèneres.
• Unificar un model de llengua literària depurada.
• Reconstruir i divulgar l'edat mitjana i els clàssics medievals.
• Fomentar una estructura editorial sòlida i premsa escrita.
• Potenciar les institucions culturals existents (Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona) i crear-ne de noves (els Jocs Florals).

Fites Històriques

• Pàtria: Es considera que la Renaixença s'inicia l'any 1833, amb la publicació del poema "La pàtria", de Bonaventura Carles Aribau (Barcelona, 1798-1862), a la revista El Vapor. L'autor, traslladat a Madrid per motius laborals, felicita el seu patró el dia del seu sant (el banquer Gaspar de Remisa, també català). Amb aquesta excusa, escriu un poema on evoca els seus records de Catalunya a través d'un sentiment patriòtic, típic del Romanticisme.
• Jocs Florals: A partir del 1859 la Renaixença assoleix una gran projecció popular gràcies als Jocs Florals. Es tracta d'un certamen literari que es converteix en plataforma per a la creació literària en català. Els grans autors de la Renaixença (Verdaguer, Guimerà i Oller) hi participen i són premiats al començament de les seves carreres literàries. Té un gran èxit de públic i permet que molts escriptors joves es plantegin escriure literatura en català i no pas en castellà, fins llavors la llengua de prestigi. Els premis que s'atorguen són tres, als tres temes que conformen el lema dels jocs: Englantina d'or al millor poema sobre la pàtria (patriòtic, històric o tradicional), Viola d'or i argent al millor poema sobre la fe (tema religiós o moral), i Flor natural al millor poema sobre l'amor.

Jacint Verdaguer

La importància de Verdaguer radica en el fet que la seva poesia és enormement ambiciosa, escrita en un català modern i assequible al gran públic, i tot sense altres referents immediats que els clàssics medievals catalans. Un escriptor necessita uns referents, una tradició, per continuar la seva feina lingüística i literària, però en el cas de Verdaguer i dels autors de la Renaixença només els precedien 300 anys de decadència. Per tant, Verdaguer va haver de crear una llengua literària del no-res.

Biografia i Trajectòria

• Folgueroles, 1845, família pagesa. Sacerdot als 20 anys (seminari), el 1870 és destinat a Vinyoles d'Orís. Poesia lírica molt popular, ja que la seva musicalitat fa que es converteixin en cançons molt conegudes. Tracta temes com la mística (la relació amb Déu), l'amor per la naturalesa, l'amor i la pàtria.
• El 1865 recull el premi especial i l'accèssit a l'Englantina dels Jocs Florals, demostració de la seva qualitat literària. Verdaguer combina la riquesa lingüística del català de la plana de Vic, on s'havia conservat lluny de la castellanització de Barcelona, amb la tradició popular de poesia i rondalles (tot un món imaginari), que coneix de primera mà. Hi afegeix els models literaris cultes que aprèn durant els seus anys d'estudiant al seminari, on descobreix els clàssics grecs i llatins.

L'Atlàntida (1877)

Víctima d'una anèmia cerebral, el 1874 obté una capellania al vaixell "Guipúzcoa", per tal que l'aire del mar el guareixi. El viatge el duu fins a l'Havana, i aquesta travessia li inspira la seva primera gran obra, L'Atlàntida (1877). Es tracta d'un extens poema, una epopeia (poema èpic de tema llegendari) en què la descoberta del continent americà es barreja amb el mite del continent desaparegut. Compon l'obra en alexandrins (versos dodecasíl·labs), que li permeten obtenir un to narratiu. La tria de poema èpic li permet demostrar les virtuts poètiques del català recuperat com a llengua literària. El 1877, aquesta obra obté el premi extraordinari dels Jocs Florals.