Del llatí a les llengües romàniques: literatura medieval catalana
Del llatí a les llengües romàniques
El llatí escrit es va mantenir fins al segle XIX com a llengua de cultura i de comunicació internacional. Al segle V dC, el llatí parlat va evolucionar i donaria lloc a les llengües romàniques. Al segle IX ja es poden parlar les llengües preromàniques. Al segle XIII, les llengües parlades adquireixen la categoria de llengua i passen a l’escrit. Havien evolucionat per la influència de les llengües preromanes (substrat) i de les llengües dels pobles germànics (superstrat: got, visigot, franc). Abans dels romans, es parlava ibèric, celta, basc i grec. Els bàrbars van adquirir el llatí i la seua cultura.
Poesia trobadoresca
Dels segles XII i XIII, la seua influència es manté fins a finals del segle XV. Introdueix el concepte de l’amor cortès en el gènere de les cançons. En el món feudal, el vassall jurava fidelitat al senyor feudal. És un joc literari en què el trobador es presenta davant d’una dama com el seu vassall enamorat. Era una poesia molt idealitzada: la dama només tenia virtuts i era casada; el marit estava en les croades i ella podia administrar legalment el feu, actuant com un senyor feudal. Els gèneres més destacats són:
- La cançó: l’amor
- El sirventès: l’odi i la guerra
- El plany: el dolor
Ramon Llull
Creador de la prosa literària, és un dels primers escriptors en la nostra llengua i dels primers a escriure textos filosòfics i religiosos en una llengua romànica. Assimila els ideals de cavalleria i coneix la fin’amors trobadoresca. Va escriure obres poètiques, místiques, narratives i didàctiques. Les obres més importants van ser el Llibre d’Evast e Blanquerna i el Llibre de les Meravelles.
Les 4 Grans Cròniques
Són un gènere escrit a mig camí entre la crònica historiogràfica en llatí (que narrava fets ocorreguts) i la novel·la, ja que les quatre grans cròniques conten fets històrics i, a més, altres impressions i anècdotes dels reis de la corona. Les quatre cròniques són:
- Llibre dels fets, de Jaume I: la crònica narra, de forma autobiogràfica, la vida i les gestes més importants del rei. Té una intenció didàctica i justificativa, i el sentiment religiós i el providencialisme es reflecteixen al llarg de tota la crònica.
- Crònica del rei En Pere, de Bernat Desclot: escrita en forma autobiogràfica, usa el Nos majestàtic. És una sèrie de documents de tota mena i de records personals del rei.
- La crònica de Ramon Muntaner: és la més llarga de les quatre. Narra els fets des de l’engendrament de Jaume el Conqueridor fins a la coronació d’Alfons el Benigne. L’obra va ser escrita per ser llegida en veu alta. Utilitza procediments juglaresc a més d’un llenguatge viu i col·loquial.
- La crònica de Pere el Cerimoniós: reflecteix fidelment el món del seu temps de Pere II el Gran. Destaquen l’objectivitat i la riquesa d’informació que aporta. L’estil és molt acurat.