Cròniques Medievals Catalanes i Novel·la Cavalleresca: Tirant lo Blanc

Cròniques medievals catalanes

Les quatre grans cròniques medievals són narracions més o menys fidels dels fets històrics esdevinguts durant un període determinat. A Catalunya, les cròniques narren els fets dels monarques del casal de Barcelona i de la Corona catalanoaragonesa compresos entre els segles XIII i XIV. L'origen de les cròniques cal buscar-lo en la tradició historicista erudita escrita en llatí i en les cançons de gesta.

La intenció de les cròniques era exaltar l'heroisme dels monarques i la grandesa de les gestes que havien dut a terme. L'objectiu fonamental era donar a conèixer i lloar la dinastia catalana a fi de justificar les seves empreses polítiques: la conquesta de València i Mallorca.

Crònica de Jaume I

Jaume I és l'autor de la crònica, que dictà a diversos escrivents professionals. Els fets narrats abasten des de l'engendrament del rei fins als darrers temps de la seva vida. La intenció de l'obra és l'exaltació del regnat de Jaume I, i té un component religiós important. L'estil és de gran vivacitat, directe i sovint popular i col·loquial, i sobretot mostra un gran desig d'exactitud. Està escrita en primera persona del singular (jo, nosaltres majestàtic).

Crònica de Ramon Muntaner

Muntaner ocupa càrrecs de responsabilitat civil i militar a tots els territoris de la Corona d'Aragó. El període que abraça la crònica va des de l'engendrament de Jaume I fins a la coronació d'Alfons de Benavent. L'autor és testimoni directe del que narra. L'estil és àgil, viu, eficaç, acolorit i directe, amb un llenguatge viu i col·loquial però de gran puresa. Estableix una relació directa amb els lectors, remarcant el caràcter didàctic de la crònica. L'obra s'escrigué per ser llegida en veu alta, no per a la lectura individual.

Crònica de Bernat Desclot

L'autor és probablement Bernat Desclot, que tracta del regnat de Pere el Gran i d'alguns episodis anteriors a aquest període. L'autor és testimoni dels fets i destaca la personalitat del rei i l'esperit cavalleresc de l'època. Com en la resta de les cròniques, hi predomina l'exaltació del monarca. Destaca la impersonalitat del narrador i la seva fredor davant dels fets més cruels i despietats.

Pere el Cerimoniós

Pere el Cerimoniós fou protector de les arts i les lletres: poeta i historiador, va crear la Universitat de Perpinyà, va fer traduir els clàssics, va protegir Francesc d'Eiximenis i va ser un defensor del lul·lisme. Va donar tota la seva biblioteca al monestir de Poblet.

Durant el seu regnat es van construir edificis religiosos com el claustre de la catedral de Barcelona, Santa Maria del Mar i l'església del Pi, i edificis civils com el Saló del Tinell, el Saló de Cent i les terceres muralles de la mateixa ciutat.

En temps de Pere el Cerimoniós es va crear un consell permanent de les Corts catalanes, format per tres diputats de cada braç. Aquest consell restringit va rebre el nom de Generalitat de Catalunya.

Durant el regnat de Pere III ja comencen a entrevre's les primeres mostres de les crisis que desembocaran en la decadència medieval de la Corona d'Aragó.

Curial i Güelfa

Curial i Güelfa és una novel·la cavalleresca d'autor anònim, escrita probablement entre 1435 i 1456, i conservada en un únic manuscrit del segle XV. L'any 1901 Antoni Rubió i Lluch la va publicar per primer cop i li va donar aquest títol. Posteriorment va ser editada per Ramon Aramon (1930-33) i per Ramon Miquel i Planas i Alfons Par (1932).

L'acció es divideix en tres llibres. En el primer, se'ns narra com Curial, nascut d'una família pobra, rep una acurada educació gràcies a la protecció de Güelfa, la jove vídua germana del seu senyor natural, el marquès de Montferrat. La malintencionada intervenció d'uns calumniadors obliga Curial a allunyar-se de la seva protectora, malgrat l'indissoluble llaç sentimental. L'heroi marxa a Àustria, on intervé en un combat judicial per alliberar una noble dama d'una falsa acusació d'adulteri. Com a vencedor, se li ofereix casar-se amb Laquesis, la seductora germana de la duquessa. Malgrat que Curial rebutja l'oferta, l'episodi és conegut per Güelfa, que és presa d'un terrible atac de gelosia. Quan Curial retorna a Montferrat, assoleix grans èxits a les justes cavalleresques que s'hi celebren.

El llibre segon correspon a l'anada de Curial al torneig de Melun, acompanyat de Festa en representació de Güelfa. A més dels episodis del viatge, entre els quals cal destacar la visita a un convent de religioses, l'autor ens relata la brillant actuació dels cavallers aragonesos que lluiten a Melun al costat del seu rei Pere el Gran. Curial, que s'ha associat amb ells, viu moments de gran èxit a la cort de París, sobretot després d'haver vençut el temible Sanglier de Vilahir. La maledicència, però, torna a atacar l'heroi, que és marginat pel rei de França i per la mateixa Güelfa; novament a Montferrat, aquesta jura no tornar-li a concedir el seu favor fins que tota la cort del Puig de Nostra Dona li demani mercè en nom seu.

En el tercer llibre, després d'un viatge a Terra Santa i a Grècia, on Curial té una singular i erudita visió prop del Parnàs, naufraga a les costes del nord d'Àfrica. Passa sis anys de captiveri fins que, gràcies a l'amor que senten per l'heroi unes dames mores (una de les quals arriba a suïcidar-se per Curial) i a la intervenció de diversos nobles cristians, el protagonista pot tornar a Montferrat, on intenta recuperar Güelfa, que l'acaba acceptant com a marit.

Tirant lo Blanc, considerada novel·la total

És una novel·la total perquè hi apareixen tots els temes possibles i perquè treballa amb tots els elements possibles. Hi podem trobar:

• Canvi de narrador i punt de vista.
• Diversos tipus de diàleg.
• Caracterització profunda dels personatges.
• Gran descripció.

Inclou temàtiques molt diverses i juga molt amb les tècniques narratives.

Llengua i estil

A la dedicatòria de l'epíleg del Tirant lo Blanc, el lector topa amb una afirmació sorprenent: la novel·la, se'ns diu, és escrita en "llengua vulgar valenciana". Martorell hi modernitza el lèxic i el dota de trets dialectals valencians. En síntesi, a més dels valencianismes específics, la llengua del Tirant elimina radicalment els arcaismes i incorpora aràbismes, castellanismes i mots francesos vinculats al vocabulari cavalleresc.

Estilísticament, dos nivells es jux­taposen al Tirant lo Blanc. D'una banda, un estil culte i retòric, l'estil de la prosa valenciana, introduït a la literatura pel corrent humorístic. Es tracta d'una prosa recargolada, utilitzada per pràcticament tots els personatges, present en els parlaments, les exhortacions, les lamentacions i els diàlegs ampul·losos i erudits, que intenta reflectir, morfològicament i sintàcticament, la prosa llatina.