Bilingüisme, diglòssia i l'escola mallorquina: guia de literatura catalana
En català NO duen H i en castellà SÍ: cacauet, coet, orfe, orxata, ou, truà.
Paraules estrangeres: hitlerià, Hamlet, Hollywood, hawaià.
Interjeccions: ha, ha, ha! Ehem!
-mpt: la p no es pronuncia: acompte, assumpte, atemptat, compte, exempt, peremptori, presumpte, redemptor, símptoma, sumptuós, temptejar, transsumpte.
GN: gnom, gnosi, gneis.
MN: mnemònic, mnemotècnic.
PN: pneumàtic, pneumònia, pneumococ.
Diagnòstic, magnòlia, condemnar, amnèsia, apnea, hipnosi, subhasta, tothom, prohibit, Hondures, henna, saharià, handbol.
Bilingüisme
El bilingüisme posa en relació dues llengües i pot ser de tres tipus:
Bilingüisme individual: és la capacitat d'una persona per fer servir dos idiomes.
Bilingüisme territorial: és l'existència d'un territori amb dues àrees lingüístiques delimitades, cadascuna amb una llengua.
Bilingüisme social: fa referència a la presència, dins un territori, de conjunts d'individus que empren més d'un idioma.
La diglòssia es relaciona amb el concepte de bilingüisme social, ja que dóna compte de dues llengües que comparteixen un territori però que es vinculen a funcions socials diferents.
Conflicte lingüístic
El conflicte lingüístic és una conseqüència del bilingüisme social. Els sociolingüistes defineixen el conflicte lingüístic com una situació de conflictivitat social que es dona quan dues llengües d'un territori es disputen els mateixos àmbits d'ús. Una de les llengües s'anomena llengua minoritzada, ja que està en retrocés en els seus usos en favor de la llengua A. I la llengua minoritària fa referència a una llengua parlada per pocs parlants.
La substitució lingüística és el procés pel qual la llengua B és desplaçada per la llengua A, de manera que la llengua B finalment desapareix.
La normalització lingüística és el procés contrari a la substitució, atès que, mitjançant una sèrie d'accions, la llengua B s'estén a tots els àmbits.
La substitució com la normalització d'una llengua minoritzada estan motivades per factors històrics, polítics, econòmics...
Actituds lingüístiques
Les actituds lingüístiques són els sentiments positius o negatius que cada parlant té sobre la seva llengua. Hi ha 2 tipus:
L'autoodi lingüístic és una actitud negativa sobre la pròpia llengua, de manera que suposa un abandonament progressiu d'aquesta per part dels parlants, fet que condueix a la substitució lingüística.
La lleialtat lingüística és una actitud positiva que es relaciona amb la normalització lingüística: el parlant de la llengua minoritzada s'esforça conscientment per fer-ne ús en tots els contextos.
L'escola mallorquina
Cronologia
Els indicadors de l'escola mallorquina coincideixen amb el modernisme a Catalunya (Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover). La segona generació escriu la seva obra les primeres dècades del segle XX i coincideix amb els noucentistes (Miquel dels Sants Oliver, Antònia Salvà, Llorenç Riber, Miquel Ferrà, Gabriel Alomar).
Característiques
Tendeixen a la contenció i a l'equilibri, utilitzen una llengua més genuïna i s'expressen amb un gran rigor formal, pulcritud i perfeccionisme. El llenguatge és depurat i elevat. El temps: el paisatge mediterrani (mediterraneïtat i classicisme). Hi ha un distanciament emocional: no hi ha sentimentalismes romàntics. S'inspiren en els romàntics italians, els poetes llatins (Virgili, Horaci) i en passatges bíblics.
Miquel Costa i Llobera (Pollença 1854-1922)
Bibliografia: Neix en una família benestant. Estudià Batxillerat a l'institut de Ciutat, on fou deixeble de Pons i Callaiza. Cursa estudis de Dret i Tecnològic. Fou ordenat sacerdot.
Característiques: Comença a escriure en castellà però aviat passa al català. Comença a escriure sota la influència romàntica. Cerca la serenitat i l'equilibri? És una poesia formalment perfecta i defuig de l'espontaneïtat de Maragall.
Obres: 1885: Poesies, destaca La pi de Formentor; 1906: Horacianes; 1907: Visions de Palestina.
Joan Alcover (1854-1926)
Biografia: Neix a Palma. Estudià a Barcelona, on es llicencià en dret, es casà dues vegades i tingué 5 fills. Va intervenir en política i fou elegit diputat a Corts pel partit conservador d'Antoni Maura. Mantingué una tertúlia on s'aplegaven els intel·lectuals de les Illes.
Obra: Va publicar 2 llibres de poesia: Cap al tard (1909) i Poemes bíblics (1918).
Cap al tard: No té unitat temàtica ni formal. Destaquen les seccions «Cançons de la serra», on recrea el paisatge i la gent de Mallorca, i les «Elegies», on reflexiona sobre la seva tràgica experiència vital (entre 1899 i 1903 moren la seva dona i dues filles, i endavant dues més). És el que es denomina «la poesia del dolor». Aquesta desgràcia va fer que escrivís en català. És l'autor de La balanguera, l'himne de Mallorca.
La novel·la després de la guerra civil
La guerra del 36 i la llarga postguerra van estroncar totes les esperances que la cultura i la literatura podrien seguir un camí de normalitat. Els autors que havien començat a escriure als anys trenta no van poder tornar a publicar fins a la dècada dels seixanta.
Lorenç Villalonga
Escriptor col·laboracionista en diaris i revistes, començà l'any 1931 i fou desconegut fins a la dècada dels 60.
1924-1939: escriví articles periodístics en castellà i publicà la novel·la Mort de dama (1931).
1939-1961: l'autor aprofundeix en els records, personals i col·lectius. Obra: Bearn o la sala de les nines.
1961-1975: escriu obres autobiogràfiques, com Falses memòries de Salvador Orlan (1967) i El misantrop (1972). Va destacar 3 obres amb Flor de la Vigne com a protagonista en comú de totes tres. En aquestes obres i a Andrea Victrix mostra moltes reticències davant la industrialització i el maquinisme i enyora un passat mític.
L'obra de Villalonga té influència de Marcel Proust, especialment pel que fa a l'obsessió per la fixació del temps. Cerca la construcció acurada i evita l'anècdota i la divagació. Aprofundeix molt en l'anàlisi dels personatges. No fa novel·la d'acció, sinó una novel·la d'anàlisi psicològica, dominada en tot moment per la serenitat i la concentració.
Mercè Rodoreda (1908-1983)
Va néixer el 1908 a Barcelona. Va rebre la influència del seu avi matern i es va introduir en el món de la literatura. El 1928 es va casar amb el seu oncle, va treballar de traductora, i l'última etapa de la seva vida la va passar a Romanyà de la Selva. Va començar a escriure molt aviat, amb revistes i diaris.
- 1938: publicà l'obra Aloma, que reelaborà més tard el 1969. Novel·la psicològica.
1962: publicà la seva obra més coneguda, La plaça del Diamant. Natàlia, una al·lota que accepta amb resignació les imposicions socials, fins i tot el canvi de nom pel de Colometa que li imposa el seu promès. Es rebel·la contra tot i per primera vegada esdevé mestressa del seu destí.
Mirall trencat (1974) és el relat de la vida tràgica de tres generacions de la família benestant Valldaura-Farriols durant el segle XX. La història és presentada de manera fragmentada.
La unitat de l'obra de Rodoreda té com a base la presència d'unes constants temàtiques que es reparteixen de manera insistent al llarg de la seva obra. La veu narrativa correspon a una dona que mostra una forta tendència a la introversió i a la solitud, desencantada de la realitat present, i cerca la felicitat en el passat dels somnis.
És una constant de la seva obra la dificultat de les relacions amoroses, que es presenten en forma de triangle amorós, impossibles de realitzar. Apareixen símbols, primer molt connectats amb la realitat quotidiana i després més mitificats: la casa d'Aloma, els coloms de la Plaça del Diamant i la casa magnífica de Mirall trencat.